Entre "Gegants de gel", "hongaresos que tornen" i escriptors que amenancen amb "callar"

Arriba l'últim dia de l'any i toca, com ja ve sent tradició, compartir amb vosaltres les lectures d'enguany. Un any de lectures molt variades, com veureu:

Presentació de 'A boca de canó'

La llibreria Bernat Fenollar del bon amic Valentín, al barri de Russafa, ha acollit la presentació de la meua nova novel·la 'A boca de canó'. Amb aquest acte hem culminat un procés literari que va començar en setembre de 2012, quan vaig escriure les primeres línies del llibre al pis que tenia llogat a Almoradí, on la Conselleria em va enviar dos cursos. Durant aquell temps, mentre les meues filles es criaven sense pare i la meua dona vivia en primera persona el drama de l'ERO, primer, i,després, el tancament d'RTVV;  jo, en la solitud de la Vega Baixa, escrivia una història protagonitzada per una jove futbolista anomenada Vera i el seu entrenador, Àngel. Uns mesos després d'acabar la versió definitiva, octubre de 2014, Josep Gregori, director de Bromera, em va telefonar per anunciar-me que l'editorial em publicaria la novel·la. Almenys tot el temps que havia estat sense la meua família tenia la seua recompensa.

L'amant nocturna

Odie

cada volta

que em visites de matinada

i m'embruixes

amb la mirada.

Odie

que m’esgarres la innocència,

que em despulles  amb carícies,

i que ballem danses prohibides.

Les llavors de l'odi

Ja han germinat

les llavors de l’odi i de la por.

Algú fa temps que les havia sembrat,

però no ha sigut fins a hui

quan els brots han tret

la negror d’entre la terra

i les arrels han teixit

una teranyina apegalosa que,

en poc de temps,

enverinaran tots els cors.

96 hores

Li he venut 96 hores a l’oblit.

96 hores que deixaré tancades

enmig d’un parèntesi.

96 hores que caminaré

sense rostre ni ombra.

96 hores que viatgen

damunt d’una tortuga.

'A boca de canó'

Tot camí arriba al final. I el final d’aquesta etapa, gràcies a l’editorial Bromera, ha donat com a resultat “A boca de canó”, la meua nova novel·la. El llibre conta bàsicament la història de dos personatges: Vera, una xicona de 16 anys, amb no massa fortuna en la vida i una enorme facilitat per clavar-se en problemes i Àngel, un vell buscabregues, amb un estil de vida que no aconseguiria el vistiplau de cap metge. Els dos, però, comparteixen una il·lusió: el futbol. Serà, precisament, l’esport del baló el que traurà el millor d’ells.

Estic segur que aquesta novel·la agradarà molt als aficionats al futbol. Però també estic convençut que atraparà a tots aquells que tenen preferència per altres esports o que, simplement, no tenen cap esport favorit. Perquè, com en la vida, l’esport és només una part, però no l'essencial

.

Res més, ací vos deixe una història plena d’emocions i de reptes personals, que amaga alguna sorpresa que altra. Espere, de tot cor, que vos agrade. 

Efectes secundaris

Les primeres línies de l’apocalipsi començaren a escriure’s el dia que l’agulla de DICTADOR oblidà assenyalar cap al nord. Són coses de l’edat, amor, li digué DICTADORA, no et preocupes, m’han dit que ara, amb unes pindoletes blaves, els llambrígols esdevenen colobres i les torres assolades tornen a gratar el cel. Malauradament les pindoletes blaves de DICTADORA no aconseguiren l’efecte anhelat. Ni tampoc les habilitats manuals d’AMANT. O els esforços bucals de MERETRIU. No hi havia manera que aquella agulla alçara el cap del sud. Llavors, DICTADOR, fent orelles sordes del que li pregaven CONSELLER i ADULADOR, es va tancar al despatx i amb els ulls fora de les òrbites i la bava regalimant-li per la comissura dels llavis, premé el botó roig i va sembrar el cel amb milers de sagetes de foc.

L'espera

Demà abandonaré

l’estació del no-res.

Renaixeré a la llum

o em podriré en la foscor.

Caminaré amb la mirada alta,

o m’arrossegaré pels fangars

de la misèria.

Ara

Sóc incapaç de comprendre

perquè moltes vegades,

massa,

gaudim l’ara,

quan ja s’ha transformat en

adés.

Tampoc entenc la raó

per la qual,

 moltes altres ocasions,

l’imaginem

camuflat entre la boira del

després.

La bèstia

El Sud i el Nord

li estiren dels braços i de les cames

i voldrien arrancar-li els budells.

Però no saben que després de la tempesta

l’andragó es transforma en drac

i la sang, en foc.

Li llançaran pedres, fletxes i atxes;

però no podran traspassar

les escates de la bèstia.

La pluja

La pluja
vessa les llàgrimes de l’ànima,

i destil·la la tristor

que ningú recorda ja

com havia sorgit

en les profunditats del cor.

Tristor,

planta borda

que escampes les arrels

per tot arreu

i creixes descontrolada,

enterbolint la mirada,

tenyint de negre els pensaments

i esborrant els camins 

que els peus somiaven construir
demà.

'Abans de callar' d'Andreu Sevilla

Andreu Sevilla és un autor enemic de les presses i de la literatura entesa com a canapé per enganyar l’estómac. És el tot o el no-res. Obrer de pic i martell incansable i també orfebre de la paraula. Constructor de galeries secretes que només els iniciats poden recórrer. I escriptor generós per als que estan disposats a endinsar-se pels camins de la seua literatura. “Abans de callar” és la tercera incursió literària de Sevilla i, incomprensiblement, la tercera obra que ha hagut d’autoeditar-se. Segurament les característiques que adés hem citat com a positives, el món editorial valencià les ha d’entendre com a negatives. Tan trist és el nostre panorama literari que només poden publicar els autors de novel·les juvenils (la majoria amb el mercat garantit) o els autors ja consagrats? Imagine que la resposta no serà gens fàcil.

El bolígraf màgic

El bolígraf amb el qual he escrit aquest post és bastant normalet i, a banda de lletres i gargots, no em permet fer cap altra cosa extraordinària. Una llàstima, perquè si haguera tingut l’opció, m’hauria agradat comprar-me’n un màgic. Sí, un d’eixos que són capaços de convertir en realitat tot allò que escrivim. S’imaginen tot allò que podríem fer? Podríem, per exemple, crear un món millor i més just. Un lloc on els diccionaris no arreplegaren paraules com discriminació, fam o misèria. Un món on cada u poguera viure d’acord amb les seues creences, sense haver de preocupar-se de mirades reprovatòries o de dits sentenciadors. Un món on tots treballàrem en benefici de la Humanitat, per damunt d’interessos particulars o d’actituds egoistes. Un lloc on l’odi i la violència estigueren proscrits, i l’amor i l’empatia inspiraren les lleis i els decrets.

La reconstrucció de Gandònia

Quan els primers rajos del sol anunciaren que la nit moria, Ingrid, tremolosa, decidí abandonar la foscor. Estava exhausta després de set sols i de set llunes de combats. Tenia la boca seca. Quan havia sigut l’última vegada que s’havia banyat els llavis? Ahir? Despús-ahir? Ja ni se’n recordava. El seu aspecte era monstruós. Per sort no hi havia cap espill que poguera mostrar-li la classe de criatura en la qual s’havia convertit. No s’hi hauria reconegut. Fins i tot hauria tingut por d’aquella mirada deshumanitzada i d’aquell rostre cobert de sang i de nafres. Avançava amb un ritme descompassat perquè el peu esquerre havia oblidat caminar. Però Ingrid serrava les dents, amb ràbia, i engolia el dolor. El temps de les llàgrimes havia expirat.

Tirans, miserables, monstres...

Ens hem convertit en tirans. Sí, com ho lligen. Sona dur. Però, per desgràcia, no trobe una paraula més adequada per definir la mena de criatura que cada dia gasta el nostre nom i es vesteix amb una roba semblant a la nostra.  Som uns miserables amb la mirada estràbica, el cor congelat i les mans nugades. Uns éssers insensibles que vivim dins d’una bambolla que ens protegeix de l’autèntica realitat. La realitat dels taüts, dels dies sense pa, dels tsunamis que s’emporten els records i de terratrèmols que esclafen la dignitat. Tot ocorre allí. En les profunditats de la televisió. En la part més fosca de la pantalla del mòbil d’última generació que ens hem comprat perquè el que ens van regalar per Nadal ja no ens agrada. Allí. Fora. Ben lluny de la bambolla. O, de vegades, tan a prop que la bena que duem als ulls, no ens ho deixa veure.

Un paper vell escrit amb paraules misterioses

D’ací molts, però que molts anys, potser cent, tal vegada dos-cents, o millor, que cada u imagine la data que més s’estime, un xiquet, segurament trasbalsat pel verí de la curiositat, trobarà aquest text entre tones de papers inservibles, darrere d’un fals barandat en una biblioteca mig ensorrada d’una casa abandonada. Intentarà llegir-lo, però tot i que algunes paraules li resultaran familiars, no serà capaç de desxifrar-lo. Aleshores se li il·luminarà la ment i li’l portarà corrents al seu iaio, que serà ja major i estarà prenent el sol assegut en un banc de la plaça ( si és que en eixe temps encara queden bancs i places). Li preguntarà si, tal volta, aquest text pot estar escrit en aquella llengua estranya que el seu avi deia que antigament parlava la gent. El iaio riurà l’ocurrència del xiquet, li pessigarà la galta afectuosament i tractarà de fer-li entendre que el seu avi no tenia el cap massa ben afinat. I li assegurarà que, tret del iaio “que ja t’he dit que estava tocat del perol”, no havia sentit dir a ningú que allí s’haguera parlat mai una llengua diferent de la que estaven parlant en aquell moment. Llavors iaio i nét oblidaran el paper damunt del banc (o del lloc on estiguera assegut el iaio) i se n’aniran, més lent que ràpid, camí de casa per dinar.

La necessitat d'obrir un blog

La seua dona ja fa temps que està cansada que només li dirigisca la paraula per queixar-se d’açò o d’allò altre; per dir-li que li fa mal ací o allà o que si en el treball ‘ja veus tu’ o ‘no n’hi ha dret’. Ella ja no pot més, però com encara l’estima, l’ha animat a obrir un blog perquè hi aboque tota la merda que li remou els budells. I ell diu que sí, que, potser, té raó, que n’hauria d’obrir un; però que per açò o per allò altre o per déu sap què, no troba el moment. Ell és conscient que ha de canviar. Que tal vegada se’n queixa massa. Però és que fa una setmana que no deixa de ploure. Quan s’alça, quan torna de la faena, quan es gita... Aigua. Aigua. Aigua. I vent. I llamps. I roba estesa que no s’asseca. I quantes rentadores tenim pendents? I saps que el puto traster que s’ha tornat a inundar? I segur que les vacances de Pasqua també les tindrem passades per aigua. És que a València no sap ploure, diuen. Tot i que Vicente, el gallec, considera que ací vivim al paradís. Que a la seua terra sempre és així i que la gent, fins i tot, acaba amb l’humor rovellat. Què sabrà ell del paradís? Sí, tot és una merda. I la seua dona té raó. Si obrira eixe maleït blog, segur que després d’escriure tot el que se li passa pel cap i li lleva la son, es trobaria molt millor. Però, ¿com ha d’obrir un blog, si no sap ni escriure i cada vegada que seu davant de l’ordinador “Houston, tenim un problema”? 

La cova de les meravelles

Conten els més ancians que una vegada hi havia dos fades que vivien al bosc de Marvelic. A una li deien Romina i a l’altra, Sofia. Les dos eren molt boniques, molt intel·ligents i molt treballadores. Un bon dia, després d’estar tot el dia treballant, van descobrir l’entrada d’una cova. Com els donava por, decidiren anar-se’n. Però en eixe moment, va aparéixer un geni:

–Bona vesprada, fades, sóc el guardià de la Cova de les Meravelles. Si entreu i aconseguiu arribar al final, tots els vostres somnis es faran realitat. Ara que, heu d’anar amb compte, perquè és una cova molt profunda i molt fosca i està plena de rates penades, de panderoles i d’altres bitxos encara més fastigosos. Què em digueu? Vos atreviu a entrar?

Pares irresponsables

                Hi ha dos tipus de pares: els bons i els que més valdria que hagueren pres alguna decisió dràstica abans d’escampar la llavoreta. Els primers ens ensenyen quins són els camins bons i quins hauríem d’evitar. Però sense intentar manipular-nos ni tractar de viure per nosaltres. Aquest tipus de pares saben, per damunt de tot, que hem de tindre la llibertat per poder equivocar-nos, ja que en el camí cap a la felicitat i l’èxit ens hem de caure i ens hem d’alçar multitud d’ocasions. No hi ha un altre secret per a aprendre. Ara, com hem dit, també hi ha pares dolents o molt dolents; la influència dels quals és nefasta en el procés de creació de la personalitat. Hi ha progenitors que paguen les seues pròpies frustracions amb els fills. Uns altres veuen la descendència com una càrrega que els impedeix desenvolupar tot el seu potencial individual. I, fins i tot, també hi ha qui s’avergonyeix dels fills i no els troba dignes de dur el seu cognom. Pares així tenen bona culpa d’alguns dels problemes que afecten la nostra societat: estrés, ansietat, baixa autoestima, insatisfacció perpètua... Quantes criatures viuen turmentades perquè els seus pares no els han estimat? Podríem escriure una llista exageradament llarga; però, per no avorrir-los en excés, ho deixarem només en una: el mal anomenat “monstre” de Frankenstein.

Perdó

Perdó.

Perdó per embrutar-te

de sang

les botes.

Perdó.

Perdó per no permetre que

les teues mans

m’ofeguen.

Perdó.

Perdó per tacar-te

els taulells
amb els genolls.

L'alacrà negre

Quan s’ha encés el cigarret ha tornat a preguntar-se qui li mana invocar l’alacrà negre, si, en realitat, no li agrada gens fumar. Bé, exactament, no és així. Ell és, com dirien els experts, un fumador social. Una d’eixes persones que mai es compraria un paquet de tabac, però que, de tant en tant, li agrada compartir conversa i gintònic amb les espirals capricioses que dibuixa el fum d’un cigarret. Un a les mil. Dos o tres, a tot estirar. Però sempre en companyia. Mai ha sentit la necessitat de compartir confidències amb el tabac a soles. Per això ara no pot evitar sentir-se com un idiota. Per què s’ha encés eixe cigarret? A més és una nit freda. Atípica per a l’hivern de màniga curta i passejos a la vora de la mar amb les sabates a la mà d’aquest any. Però bé, ja està encés. Ja s’escapa el fum cap a les estreles i ell s’ha emportat el cigarret a la boca i ha aspirat fort. No ha fet bona cara. Ha sigut una xamada amarga i intensa.

Microeconomia

EleBé assaja un somriure davant l’espill. Hui serà el seu dia. Hui sí. Hi ha que veure els miracles que fa el maquillatge del Mercadona. Per no parlar de la superplanxaprofessional que es va comprar de segona mà en un portal d’intercanvis. Si pareix una artista! Hui no li diran que no. Hui tocarà a l’INEM, o com botons es diga ara, perquè la desapunten. L’oferta demanava una periodista amb experiència, capacitat organitzativa, formació en màrqueting digital i anglés alt. “Dis-me, espillet màgic, hi ha alguna periodista més experta i més formada que jo?”L’espill, l’espillet màgic, hipnotitzat amb la imatge enlluernadora d’EleBé, és incapaç de contradir-la. A més, no té notícia que Blancaneus haja aplicat a la mateixa oferta laboral.

                EleBé s’ha pintat els llavis amb un color burdeus que fa joc amb el vestit que s’ha posat. El vestit de les entrevistes. El que la va dur fins el final en aquells processos selectius en els quals, per ben poc, no la van triar. Medalla de plata i medalla de bronze. Per desgràcia en aquestes competicions només compta l’or. Amb la plata i el bronze, ni tan sols, es pot reconstruir l’autoestima. Però EleBé intueix que hui serà diferent. Hui li penjaran la medalla d’or i demostrarà a tot el món que no s’equivoca per continuar buscant faena de periodista. Se n’adonaran que a València encara es pot treballar en el món de la comunicació. Treballar i guanyar-se la vida, és clar. Perquè si ella volguera podria col·laborar en la ràdio del seu poble o en la revista de la seua amiga EmeCé. Gratis, sense problemes. Però Banquer, de moment, s’estima més els bitllets de veritat que no els del Monopoly. Per això ella necessita un treball de veritat. Un treball com el que ofereix eixe corporació d’estètica.

'En línia' amb Jaume Monzó

Hi ha vegades que les expectatives, especialment si són molt altes, fan que ens emporten alguna que altra decepció. Això ocorre quan visites alguna ciutat on mai havies estat, quan et presenten a alguna persona que admiraves, quan tastes un plat en el restaurant de moda o també quan lliges un llibre del que tothom ha parlat bé. Per sort, tot i les altes expectatives que tenia dipositades en la novel·la de Jaume Monzó, he de confessar que ‘En línia’ m'ha encantat.

Les lectures de 2014

Si continueu llegint veureu quines han sigut les meues lectures durant l’any que acaben de deixar arrere. La majoria d'elles m’han fet passar molt bons moments al llit (no mal/benpenseu, cadascú llig on vol):

INSOMNI

–Xisssst! Xisssst!

–Zzzzz... Zzzzz...

–Xissst, MiniOa! Xissst! Xissst!

–...

–MiniOa! Estàs despert?

–... Sí, MiniOb... Ara crec que sí... Què passa...

–No sé, estava cavil·lant... Creus que hem fet bé?

–Una altra vegada, MiniOb! Pensava que ja ho havíem deixat clar fa deu minuts!