L'alacrà negre

Quan s’ha encés el cigarret ha tornat a preguntar-se qui li mana invocar l’alacrà negre, si, en realitat, no li agrada gens fumar. Bé, exactament, no és així. Ell és, com dirien els experts, un fumador social. Una d’eixes persones que mai es compraria un paquet de tabac, però que, de tant en tant, li agrada compartir conversa i gintònic amb les espirals capricioses que dibuixa el fum d’un cigarret. Un a les mil. Dos o tres, a tot estirar. Però sempre en companyia. Mai ha sentit la necessitat de compartir confidències amb el tabac a soles. Per això ara no pot evitar sentir-se com un idiota. Per què s’ha encés eixe cigarret? A més és una nit freda. Atípica per a l’hivern de màniga curta i passejos a la vora de la mar amb les sabates a la mà d’aquest any. Però bé, ja està encés. Ja s’escapa el fum cap a les estreles i ell s’ha emportat el cigarret a la boca i ha aspirat fort. No ha fet bona cara. Ha sigut una xamada amarga i intensa.

Tan amarga i tan intensa com la del primer cigarret. També en aquella ocasió estava a soles i era una nit d’hivern. Potser més freda perquè estava al terrat de la casa del poble i allí hi ha nits que fabriquen el fred i el venen per tot el món. Devia tindre setze o dèsset anys. Tenia ganes de plorar, però li havien ensenyat que un home dret i fet no podia plorar. I ell ja feia quasi metre huitanta. No. No podia plorar. Un dels articles del codi civil que estava vigent en aquells anys ho deixava ben clar: “els xics no ploren”. Aquella prohibició el va abocar a purgar les penes amb un cigarret negre, un puret dels que fumaven els iaios que no podien estalviar per comprar un havà. Un fulla de tabac cucada enrotllada déu sap quants anys feia, que havia trobat mig oblidada en un calaix del menjador. En aquella època no era estrany trobar-ne a casa, ja que el pare de la iaia, el seu besavi, que havia sigut tota una institució al poble, havia regentat un estanc. La segona xamada va ser encara més amarga. Ja no pogué controlar les emocions. Li importava un ou el que diguera el codi civil, el senyor alcalde o la Bartola, si treia el cap per la finestre i el veia amb els ulls enrogits a punt d’esclatar. No hi ha dic que puga contindre la força d’aquelles llàgrimes. Ràbia i dolor a parts iguals, mentre aquell a qui considerava amic, agafava la mà d’aquella que li omplia el cor de vida. Sempre hi ha una primera vegada per a tot i aquella nit ell va tastar el beuratge amarg de la traïció.

                Com en aquella nit freda d’hivern, ha tornat a trencar el cigarret amb ràbia contra el cendrer i se n’ha entrat a casa. La pròxima vegada que tinga temptacions recordarà que l’alacrà negre, a banda dels pulmons, també pot enverinar-te els records.