Microeconomia

EleBé assaja un somriure davant l’espill. Hui serà el seu dia. Hui sí. Hi ha que veure els miracles que fa el maquillatge del Mercadona. Per no parlar de la superplanxaprofessional que es va comprar de segona mà en un portal d’intercanvis. Si pareix una artista! Hui no li diran que no. Hui tocarà a l’INEM, o com botons es diga ara, perquè la desapunten. L’oferta demanava una periodista amb experiència, capacitat organitzativa, formació en màrqueting digital i anglés alt. “Dis-me, espillet màgic, hi ha alguna periodista més experta i més formada que jo?”L’espill, l’espillet màgic, hipnotitzat amb la imatge enlluernadora d’EleBé, és incapaç de contradir-la. A més, no té notícia que Blancaneus haja aplicat a la mateixa oferta laboral.

                EleBé s’ha pintat els llavis amb un color burdeus que fa joc amb el vestit que s’ha posat. El vestit de les entrevistes. El que la va dur fins el final en aquells processos selectius en els quals, per ben poc, no la van triar. Medalla de plata i medalla de bronze. Per desgràcia en aquestes competicions només compta l’or. Amb la plata i el bronze, ni tan sols, es pot reconstruir l’autoestima. Però EleBé intueix que hui serà diferent. Hui li penjaran la medalla d’or i demostrarà a tot el món que no s’equivoca per continuar buscant faena de periodista. Se n’adonaran que a València encara es pot treballar en el món de la comunicació. Treballar i guanyar-se la vida, és clar. Perquè si ella volguera podria col·laborar en la ràdio del seu poble o en la revista de la seua amiga EmeCé. Gratis, sense problemes. Però Banquer, de moment, s’estima més els bitllets de veritat que no els del Monopoly. Per això ella necessita un treball de veritat. Un treball com el que ofereix eixe corporació d’estètica.

                EleBé arriba al lloc de l’entrevista deu minuts abans. No li agrada que l’esperen, com tampoc li fa gens de gràcia que la facen esperar. Des de sempre. Mai no ha suportat les impuntualitats de les amigues. Ni fa uns anys, quan quedaven per sopar i prendre una copa o dos. Ni ara, quan toca parc de boles, Gulliver o teatre de titelles. Esperava abans i espera ara. L’eterna esperadora que mai perdia l’esperança que les amigues aconseguiren comprendre el significat dels signes estranys que apareixen a les pantalles dels rellotges.

                Hui també espera. Va amb mitja hora de retard, li ha dit Secretària, abans d’assenyalar-li una cadira buida junt a Candidata C i Candidata D. Esperar. Una vegada més... D’haver tingut les mans de Iaia o la voluntat de Penélope, déu sap quants jerseis i quantes bufandes hauria teixit mentre esperava. Però no. El que Iaia feia amb llana, agulles i molt bona traça, ella només sap fer-ho amb subjectes, verbs, complements i algun que altre connector. Sí, vist així, potser és una altra manera de teixir. No tan pràctica. I, tal vegada, molt poc valorada.

                Ja li toca. Secretària l’anima. Director no ha quedat satisfet amb Candidata C, l’anglés de la qual no era tan alt com assegurava el currículum; ni tampoc amb Candidata D, no sabem exactament per què. Currículum A i Currículum B també se’n van anar de buit la vesprada anterior. Abans d’entrar EleBé repassa mentalment com ha de flexionar cada múscul de la cara per resultar agradable, sense devaluar el somriure. Segura, sense caure en la prepotència. I natural, per evitar la rigidesa robòtica que tant odien els responsables de recursos humans. “Hui sí” repeteix mentalment EleBé creuant els dits.

                Director la convida a seure molt amablement. Ja fa anys que va deixar arrere la cinquantena, però ell, com a gerent d’una exitosa corporació d’estètica, té fil directe amb Diable, a qui ha venut i revenut l’ànima més de quatre vegades. Li encanta el color dels llavis d’EleBé ( a partir d’ara, Candidata E). Sí, a joc amb el vestit. Li agrada. La responsable de comunicació d’una empresa d’estètica com la seua, per damunt d’anglés i d’alemany, ha de dominar el llenguatge cromàtic. És evident que Candidata E el parla amb la fluïdesa d’una nadiua.

–Bé, Candidata E, imagine que sabràs agrair-me que vaja directament al gra. M’agrades. Sens dubtes tens el millor currículum.

                Candidata E somriu. Sabia que hui era el seu dia. Per què tarda tant Director a traure-li el contracte perquè el firme?

–Vull que poses en marxa tres pàgines web: una per ací; una altra per a l’estranger, en anglés, és car; i la tercera la dedicarem íntegrament a promocionar els implants capil·lars, que és el nostre producte estrela.

                Director s’esforça a menejar el tupé per mostrar la qualitat del producte que distribueix.

–A més, també vull que ens posiciones en Facebook, en Twitter i en totes les xarxes socials que existisquen. Un cosí meu m’ha dit que ell podria ser el nostre Community Manager; que no cal ser Bill Gates per enviar un twitt cada dos o tres dies ni tampoc García Márquez (que en glòria estiga) per escriure algun reportatge sobre bellesa i salut i compartir-lo al Facebook. Evidentment jo m’estime més comptar amb una professional de la teua categoria.

Candidata E trau el bolígraf. Li lleva la tapa. I fa memòria. Quan va ser l’última vegada que va firmar un contracte?

–Ara, hauràs de comprendre que som una empresa xicoteta i que l’economia està fotuda. Puc pagar-te uns set-cents o set-cents cinquanta i si la cosa va bé, podria passar-te un sobre amb dos o tres-cents euros més. Ah, i com veuràs, ací tots fem de tot. Si s’ha d’agafar una telefonada, s’agafa. Netejar, netegeu totes. I si cal tirar una maneta a la perruqueria llavant un cap, es llava.

                EleBé tapa el bolígraf. S’alça de la cadira i mira Director als ulls:

–Sort, Director, no tens ni puta idea de microeconomia.