Tirans, miserables, monstres...

Ens hem convertit en tirans. Sí, com ho lligen. Sona dur. Però, per desgràcia, no trobe una paraula més adequada per definir la mena de criatura que cada dia gasta el nostre nom i es vesteix amb una roba semblant a la nostra.  Som uns miserables amb la mirada estràbica, el cor congelat i les mans nugades. Uns éssers insensibles que vivim dins d’una bambolla que ens protegeix de l’autèntica realitat. La realitat dels taüts, dels dies sense pa, dels tsunamis que s’emporten els records i de terratrèmols que esclafen la dignitat. Tot ocorre allí. En les profunditats de la televisió. En la part més fosca de la pantalla del mòbil d’última generació que ens hem comprat perquè el que ens van regalar per Nadal ja no ens agrada. Allí. Fora. Ben lluny de la bambolla. O, de vegades, tan a prop que la bena que duem als ulls, no ens ho deixa veure.

I plorem si tenim un dia sense sol. I volem morir-nos quan el baló no troba la porteria. I la vida no té sentit sense likes o retweets. I, damunt, tenim la poca vergonya d’indignar-nos quan els que pateixen la maledicció de la realitat, fugen i volen que compartim amb ells un raconet de la nostra bambolla. Sí, som uns monstres que estem devorant la part humana que ens queda. I si no trobem prompte l’antídot per al verí que ens està emmetzinant l’ànima, un dia despertarem i descobrirem, amb angoixa, que la vida s’ha acabat i que hem sigut nosaltres els que l’hem sembrat de sofre, llàgrimes i tenebres.