Les
primeres línies de l’apocalipsi començaren a escriure’s el dia que l’agulla de
DICTADOR oblidà assenyalar cap al nord. Són
coses de l’edat, amor, li digué DICTADORA, no et preocupes, m’han dit que ara, amb unes pindoletes blaves, els
llambrígols esdevenen colobres i les torres assolades tornen a gratar el cel.
Malauradament les pindoletes blaves de DICTADORA no aconseguiren l’efecte
anhelat. Ni tampoc les habilitats manuals d’AMANT. O els esforços bucals de
MERETRIU. No hi havia manera que aquella agulla alçara el cap del sud. Llavors,
DICTADOR, fent orelles sordes del que li pregaven CONSELLER i ADULADOR, es va
tancar al despatx i amb els ulls fora de les òrbites i la bava regalimant-li
per la comissura dels llavis, premé el botó roig i va sembrar el cel amb milers
de sagetes de foc.
Hem parlat de DICTADOR, però
també podríem haver-nos referit a EMPERADOR, REI, CALIFA o PRESIDENT, els quals
també feia molt de temps que no se la trobaven. Tots ells compraren el botó
roig i, sense tindre el compte els terribles efectes secundaris que advertia el
fabricant al prospecte, el van prémer. Aleshores l’atmosfera s’omplí de cendra.
Els rius es tenyiren de groc. I en els parcs només quedaren ninots esbudellats
i sabatilles desorientades. Pels carrers caminaven motxilles carregades de
llàgrimes, mirades desbordades, estómacs buits i ànimes enverinades. Però que
més donava si DICTADOR, EMPERADOR, REI, CALIFA I PRESIDENT havien recuperat la joventut
i ara jugaven a veure qui la tenia més llarga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada