Pares irresponsables

                Hi ha dos tipus de pares: els bons i els que més valdria que hagueren pres alguna decisió dràstica abans d’escampar la llavoreta. Els primers ens ensenyen quins són els camins bons i quins hauríem d’evitar. Però sense intentar manipular-nos ni tractar de viure per nosaltres. Aquest tipus de pares saben, per damunt de tot, que hem de tindre la llibertat per poder equivocar-nos, ja que en el camí cap a la felicitat i l’èxit ens hem de caure i ens hem d’alçar multitud d’ocasions. No hi ha un altre secret per a aprendre. Ara, com hem dit, també hi ha pares dolents o molt dolents; la influència dels quals és nefasta en el procés de creació de la personalitat. Hi ha progenitors que paguen les seues pròpies frustracions amb els fills. Uns altres veuen la descendència com una càrrega que els impedeix desenvolupar tot el seu potencial individual. I, fins i tot, també hi ha qui s’avergonyeix dels fills i no els troba dignes de dur el seu cognom. Pares així tenen bona culpa d’alguns dels problemes que afecten la nostra societat: estrés, ansietat, baixa autoestima, insatisfacció perpètua... Quantes criatures viuen turmentades perquè els seus pares no els han estimat? Podríem escriure una llista exageradament llarga; però, per no avorrir-los en excés, ho deixarem només en una: el mal anomenat “monstre” de Frankenstein.

                El “monstre” va ser rebutjat per son pare des del principi. El doctor Víctor Frankenstein va decidir abandonar-lo només perquè era lleig i groller. Es veu que ja no recordava allò que segurament li ensenyà sa mare quan era xiquet, que l’autèntica bellesa es troba a l’interior; que no hem de fer cas de l’aparença externa de les persones. Per desgràcia ell només s’estimava a si mateix. Víctor volia derrotar a la mort. Volia convertir-se fins i tot en déu. Però s’equivocà. I no va voler rectificar.

Si quan la criatura va obrir els seus ulls groguencs, Frankenstein, en comptes de fugir, l’haguera abraçat i besat, aquell conjunt apedaçat de cadàvers i d’ossos, tal vegada podria haver arribat a primer ministre de Suïssa. I, qui sap, tal vegada aquell país no s’hauria convertit mai en un paradís fiscal, amb el que tots hauríem eixit beneficiats. No; no pensen que exagere. Una criatura que va ser capaç d’aprendre a parlar, a llegir i a escriure, sense que ningú l’ensenyara, només déu sap quins beneficis podria haver atorgat a la raça humana. Sí, és cert que en aquella època (últims anys del segle XVIII) era considerat com un ésser monstruós, però això és un fet secundari, els cànons de bellesa evolucionen. I si no, que li ho pregunten a les pobres gràcies de Rubens que hui suarien per trobar roba de la seua talla.

                Ai, Frankenstein, que bé t’ho vas muntar per convéncer tothom que la teua criatura era un monstre! Quants diners degueres pagar als productors de Hollywood, perquè ens presentaren el teu xiquet amb caragols al coll i la pell verda! Saps perfectament que, en l’origen, no era així. L’únic monstre d’aquesta història ets tu. Si no l’hagueres abandonat i l’hagueres educat com toca, no l’hauries llançat al camí de la perdició. Ets tu, per molt doctor i científic respectable que et consideres, qui va provocar la mort de tots els que t’envoltaven. No vas ser un pare responsable, com demana el papa Francesc. Ara, també t’he de dir, que sense la teua irresponsabilitat, Mary Shelley no hauria escrit una de les obres més reeixides de la història de la literatura universal: “Frankenstein o el Prometeu modern”.