dissabte, 30 de novembre del 2013

12 ROSES i 19 CLAVELLS



L’endemà se n’adonaren que no havia sigut un malson. Ploraren les campanes, callaren els rossinyols i el cel es vestí de dol. S’agafaren de les mans i caminaren junts fins a la tomba.

La trobaren una nit sense estreles. Amb els ulls apagats, els llavis muts i la innocència esgarrada.

Li deixaren 12 roses i 19 clavells. 

Mentre s’allunyaven algú els recordà que el tercer dia ressuscitarà.

9/10/1989 29/11/2013

dijous, 28 de novembre del 2013

ELS CAVALLERS D'ARBAF



Els cavallers d’Arbaf no tenen ànima. Ni sang. Ni cap rastre d’essència humana. Són guerrers d’espasa llarga, cavall ràpid i fletxa negra. Vampirs quan s’amaga el sol. Espectres quan naix el dia. Llops ferotges a l’ombra de la lluna. Diables amb banyes i cua. Sangoneres assedegades. Botxins sense pietat.

dimecres, 20 de novembre del 2013

LA CANÇÓ D'ARUAL



Les fletxes dels sageters, foc i verí, van travessar les armadures dels cavallers. Els núvols negres segrestaren la llum. Crits, llàgrimes i sang. Precs, ràbia i dolor. Corbs i voltors esmolant-se les urpes. Genets infernals assedegats de mort. Espases trencades. Batalla decidida...

Arual, ànima blanca i cor d’escorpí, alça l’espasa i resa perquè els dimonis no tomben la torre i els espectres no escampen la nit. Una nit sense lluna ni estreles ni ara ni després. Una nit que devorarà les criatures d’aura de seda i mirada serena. Però Arual continuarà dreta i somriurà als crits de la por. No hi ha fletxa que l’aborrone  ni diable que li arrossegue un genoll a terra.

I quan Poplar trenque les cadenes d’Amarion, tornarà a lloms d’un drac alat i derrotarà la nit. I els corbs i els voltors cediran el cel a estels i coloms. I callaran els crits, s’endolciran les llàgrimes i de la sang naixeran jardins de roses. I no hi haurà dia sense música, poble sense rialla i copa sense vi. I la màgia que va sorgir del calze d’Arual alçarà la bandera del nou regne. I quan neve a les muntanyes, un lleó i un carranc heretaran la corona.

dilluns, 11 de novembre del 2013

La van trobar morta dins d'un pou



La tragueren de casa una nit de primavera. Un mussol va alçar el vol. La lluna girà el cap. Els veïns van rodar la clau i van abaixar les persianes. Se l’emportaren en un cotxe negre.

dilluns, 4 de novembre del 2013

La rondalla de la Mare de Déu de la Font i la finestra de la Safor



La finestra de la Safor és una de les meravelles que tenim al meu poble, Vilallonga. La seua formació, almenys per a mi, és un autèntic misteri. Per això sempre que m’he trobat amb un geòleg o amb algun enginyer de monts he tractat que m’ajudaren a resoldre aquest xicotet enigma. “Això és molt fàcil, home”, em va dir un dels professors de l’institut del poble, “veuràs, la Safor és una serra que està formada per roques calcàries i, és clar, amb la juxtaposició de les forces intraterrestres...” En fi, tal com els ha passat a vostés, amb les primeres paraules de l’explicació, el misteri ja s’havia convertit en un jeroglífic egipci. Un altre geòleg, molt bo, per cert, diuen que donava classe a la Universitat de València, també va començar a explicar-me el rotllo de les roques calcàries i de no sé quines pressions de l’atmosfera... Resumint, tampoc l’exposició d’aquest segon científic va aconseguir convéncer-me. 

Així que vaig recórrer a la meua iaia. Ella a penes va estudiar uns anys a l’escola del poble: llegir, escriure, sumar, restar i poc més... com tota la seua generació. Però la saviesa popular moltes vegades té més coneixements que qualsevol dels llibres d’una biblioteca.

La vaig trobar a la cuina, com sempre. Preparava arròs caldós amb pollastre,  conill i fesols de la peladilla. “Assenta’t i escolta”, em va dir. “Conten per ahí, que un xicon del poble va caure malalt i, sense que ningú ho esperara perquè no tenia ni trenta anys, va canviar aquest món per l’altre. Imagina’t si era bona persona que diuen que se’n va anar directament al Cel. Allí el va rebre el mateix Sant Pere, qui després d’abraçar-lo amb afecte, li va donar la millor estança del Regne dels Cels.”

diumenge, 27 d’octubre del 2013

EL DIA QUE ERIC VA APRENDRE A PARLAR



A Eric encara li faltaven unes quantes setmanes per complir els dos anys.  Llevat de mamà, papà, aigua i Josefa, no sabia dir res més. Ni falta que li feia. Quan volia algun joguet li l’assenyalava insistentment a Josefa. I si Josefa es feia la despistada, acompanyava aquells gestos amb alguna onomatopeia que tret d’ells dos, no comprenia ningú més. 

Els pares ja feia un temps que observaven aquell fet amb preocupació. Sobretot des de la recepció que havien organitzar la primavera passada a la casa del camp, a la qual acudiren tots els representants de la petita burgesia del barri. Aquell dia, ja en el café, Jerome,  el fill dels Dupont, que encara no tenia ni any i mig, va delectar a tots els amics amb els primers versos de la Marsellesa. Eixa mateixa nit, el pare d’Eric va decidir que no tornaria a organitzar un dinar al camp fins que el seu fill no repetira de memòria alguns dels passatges dels discursos del president De Gaulle

Josefa tractava de llevar ferro a l’assumpte i deia als pares que no havien de preocupar-se, que cada xiquet creixia al seu ritme. Que al poble hi havia qui naixia flac i esprimatxat com una estella i quan menys t’ho esperaves, pegava l’estiró i calia dur la roba a ca la tia Sunció, perquè et desfera els baixos o perquè prenguera mides per uns pantalons que aguantaren dos o tres estius. 

dilluns, 14 d’octubre del 2013

EL BEILARI (i II)



             No els dic cap mentida si els assegure que quan l’anciana acabà de contar-nos la història, la temperatura va baixar un parell de graus. Els certifique que aquella sensació estranya de fred, barrejada amb por, ens va acompanyar la resta de la vesprada. Sobretot, quan, al voltant de les set i quart, es desencadenà una terrible tempesta. El cel es vestí de dol. Les dos xiquetes s’agafaren de les mans. Llamps i rellamps. Núvols desconsolats. Parenostres i avemaries. I vents juganers tocant a la porta, que com no els convidàrem a entrar, ens vam furtar l’Eguzki-lore i, entre rialles esgarrifadores, se l’emportaren ben lluny.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

EL BEILARI


             Tots coneixem històries d’eixes que posen els pèls de punta o de les que ens deixen la nit en vetla tremolant entre els llençols. Però els puc garantir que cap d’eixes pot igualar la que hem viscut la meua família i jo aquestes vacances. Si, per casualitat, vostés són persones altament suggestionables, els aconselle que no continuen llegint. Encara estan a temps d’estalviar-se una mala nit. Perquè una vegada avancen i comencen a llegir el paràgraf següent, s’endinsaran en el relat dels esdeveniments més esgarrifadors que aquest que els escriu ha tingut la desgràcia de viure.

Els fets van ocórrer el passat vint de juliol. A penes passaven uns minuts de les cinc de la vesprada. Acabàvem d’arribar a Urdazubi, un xicotet poble del nord de Navarra, al costat de Zugarramurdi, on la llegenda conta que les bruixes celebraven aquelarres en unes coves maleïdes, que hui són una de les atraccions turístiques de la comarca. Urdazubi és una població encantadora que va nàixer a l’ombra d’un monestir del segle XI, encara en peu. El terme està recorregut per un riu d’aigües vives i audaces, que l’oxigenen i l’omplin de vida. Les muntanyes, tot i no arribar a la grandiositat dels Pirineus, ofereixen incomptables senders als caminants i encisadors racons que conviden al recolliment a tot aquell que tinga ànima de poeta o de místic.