diumenge, 16 d’agost del 2015

Ara

Sóc incapaç de comprendre
perquè moltes vegades,
massa,
gaudim l’ara,
quan ja s’ha transformat en
adés.

Tampoc entenc la raó
per la qual,
 moltes altres ocasions,
l’imaginem
camuflat entre la boira del
després.

La bèstia

El Sud i el Nord
li estiren dels braços i de les cames
i voldrien arrancar-li els budells.

Però no saben que després de la tempesta
l’andragó es transforma en drac
i la sang, en foc.

Li llançaran pedres, fletxes i atxes;
però no podran traspassar
les escates de la bèstia.

La pluja

La pluja
vessa les llàgrimes de l’ànima,
i destil·la la tristor
que ningú recorda ja
com havia sorgit
en les profunditats del cor.

Tristor,
planta borda
que escampes les arrels
per tot arreu
i creixes descontrolada,
enterbolint la mirada,
tenyint de negre els pensaments
i esborrant els camins 
que els peus somiaven construir
demà.