La pluja
vessa les llàgrimes de l’ànima,
vessa les llàgrimes de l’ànima,
i destil·la la
tristor
que ningú recorda
ja
com havia sorgit
en les profunditats
del cor.
Tristor,
planta borda
que escampes les
arrels
per tot arreu
i creixes
descontrolada,
enterbolint la
mirada,
tenyint de negre
els pensaments
i esborrant els
camins
que els peus
somiaven construir
demà.
demà.
Que els núvols no
estalvien llamps ni rellamps.
Que l’ànima plore
foc i sofre,
I la planta
maligna
s’assecarà i redolarà
pels arrimalls de l’Infern.
I quan escampe la
tempesta,
que la teua mirada
em dibuixe un arc
de Sant Martí
entre les galtes.
I que les teues
mans
acaronen la llavor
de l’alegria,
que una nit,
qui sap quan,
em vaig oblidar de
regar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada