'Abans de callar' d'Andreu Sevilla

Andreu Sevilla és un autor enemic de les presses i de la literatura entesa com a canapé per enganyar l’estómac. És el tot o el no-res. Obrer de pic i martell incansable i també orfebre de la paraula. Constructor de galeries secretes que només els iniciats poden recórrer. I escriptor generós per als que estan disposats a endinsar-se pels camins de la seua literatura. “Abans de callar” és la tercera incursió literària de Sevilla i, incomprensiblement, la tercera obra que ha hagut d’autoeditar-se. Segurament les característiques que adés hem citat com a positives, el món editorial valencià les ha d’entendre com a negatives. Tan trist és el nostre panorama literari que només poden publicar els autors de novel·les juvenils (la majoria amb el mercat garantit) o els autors ja consagrats? Imagine que la resposta no serà gens fàcil.

“Abans de callar” és un recull de relats breus en els quals, des de l’inici, es nota el segell personal de l’autor. Sevilla, qui sap si buscant l’eternitat, és el personatge central del llibre; un aprenent d’escriptor a qui una sèrie de coneguts li conten històries reals que ell, després, transformarà en literatura. Així sorgeixen tots els relats. La casualitat, els records, la pèrdua de la innocència i algun que altre pessiguet de realisme màgic, són els ingredients fonamentals que han cuinat aquesta obra. Ingredients als quals s’ha de sumar, especialment en l’últim dels relats (el que dóna nom a l’obra) una gran reflexió sobre l’ofici d’escriure que, en certa manera, recorda ‘L’home manuscrit’ de Manuel Baixauli. Esperem, de tot cor, que ‘Abans de callar’ no siga l’última obra de l’autor, com afirma el propi Sevilla (però no l’autor, crec, sinó el personatge) al final de l’últim relat.