EL DIA QUE ERIC VA APRENDRE A PARLAR

A Eric encara li faltaven unes quantes setmanes per complir els dos anys.  Llevat de mamà, papà, aigua i Josefa, no sabia dir res més. Ni falta que li feia. Quan volia algun joguet li l’assenyalava insistentment a Josefa. I si Josefa es feia la despistada, acompanyava aquells gestos amb alguna onomatopeia que tret d’ells dos, no comprenia ningú més. 

Els pares ja feia un temps que observaven aquell fet amb preocupació. Sobretot des de la recepció que havien organitzar la primavera passada a la casa del camp, a la qual acudiren tots els representants de la petita burgesia del barri. Aquell dia, ja en el café, Jerome,  el fill dels Dupont, que encara no tenia ni any i mig, va delectar a tots els amics amb els primers versos de la Marsellesa. Eixa mateixa nit, el pare d’Eric va decidir que no tornaria a organitzar un dinar al camp fins que el seu fill no repetira de memòria alguns dels passatges dels discursos del president De Gaulle. 

Josefa tractava de llevar ferro a l’assumpte i deia als pares que no havien de preocupar-se, que cada xiquet creixia al seu ritme. Que al poble hi havia qui naixia flac i esprimatxat com una estella i quan menys t’ho esperaves, pegava l’estiró i calia dur la roba a ca la tia Sunció, perquè et desfera els baixos o perquè prenguera mides per uns pantalons que aguantaren dos o tres estius. 

EL BEILARI (i II)

             No els dic cap mentida si els assegure que quan l’anciana acabà de contar-nos la història, la temperatura va baixar un parell de graus. Els certifique que aquella sensació estranya de fred, barrejada amb por, ens va acompanyar la resta de la vesprada. Sobretot, quan, al voltant de les set i quart, es desencadenà una terrible tempesta. El cel es vestí de dol. Les dos xiquetes s’agafaren de les mans. Llamps i rellamps. Núvols desconsolats. Parenostres i avemaries. I vents juganers tocant a la porta, que com no els convidàrem a entrar, ens vam furtar l’Eguzki-lore i, entre rialles esgarrifadores, se l’emportaren ben lluny.

EL BEILARI

             Tots coneixem històries d’eixes que posen els pèls de punta o de les que ens deixen la nit en vetla tremolant entre els llençols. Però els puc garantir que cap d’eixes pot igualar la que hem viscut la meua família i jo aquestes vacances. Si, per casualitat, vostés són persones altament suggestionables, els aconselle que no continuen llegint. Encara estan a temps d’estalviar-se una mala nit. Perquè una vegada avancen i comencen a llegir el paràgraf següent, s’endinsaran en el relat dels esdeveniments més esgarrifadors que aquest que els escriu ha tingut la desgràcia de viure.

Els fets van ocórrer el passat vint de juliol. A penes passaven uns minuts de les cinc de la vesprada. Acabàvem d’arribar a Urdazubi, un xicotet poble del nord de Navarra, al costat de Zugarramurdi, on la llegenda conta que les bruixes celebraven aquelarres en unes coves maleïdes, que hui són una de les atraccions turístiques de la comarca. Urdazubi és una població encantadora que va nàixer a l’ombra d’un monestir del segle XI, encara en peu. El terme està recorregut per un riu d’aigües vives i audaces, que l’oxigenen i l’omplin de vida. Les muntanyes, tot i no arribar a la grandiositat dels Pirineus, ofereixen incomptables senders als caminants i encisadors racons que conviden al recolliment a tot aquell que tinga ànima de poeta o de místic.