dissabte, 14 de març del 2020

Les coques 'escaldaes' de la iaia Pepica


El dia que la iaia feia coques, especialment si eren escaldaes, s’acabaven totes les penes. Les de pasta bona també ens agradaven molt, però les escaldaes... Antigament eren el menjar habitual de la gent més humil perquè, amb un poc de farina, una sardina de bota, un grapadet d’herbes i una ceba, menjava tota la família. En la nostra infància, per la feina que donaven i perquè la iaia ja estava major, les feia només de tant en tant. Per això els dies de coques eren dies de festa. 

diumenge, 20 d’octubre del 2019

La guerra

La guerra dels set regnes finalitzà quan tots acordaren crear el País de l'Arc de Sant Martí.

dilluns, 14 d’octubre del 2019

dimecres, 31 de juliol del 2019

Plou


El vent escampa perfums de tarongers humits,
que alliberen matins de tronades,
cassoles d’arròs caldós,
i vesprades de ciris, set i mitja i bingo.
Pròleg de xonetes, moros i avellanencs
i qui sap si d’esclata-sangs i morenes.
Empremtes d’un temps analògic,
viscut en un paradís perdut.

dijous, 20 de juny del 2019

Inseguretats...


Les inseguretats són unes boles de ferro que duem nugades als turmells. Unes cadenes rovellades que ens ofeguen. La metzina que ens contamina l’alegria de viure. Les tisores amb què ens tallem les ales. Són vidres que decidim xafar. Sal que escampem sobre el xocolate. Són els esbarzers de la vora del camí. La nit òrfena de lluna. El cel gris. El rellotge sense arena. El tren que passa. La vida que et conten...

dissabte, 25 de maig del 2019

La màgia de la iaia


La iaia Pepica s’alçava cada matí poc després que l’únic gall que quedava al poble es llevara les lleganyes. Potser no havia passat bona nit. Li costava conciliar el son. Ella, en comptes de comptar borreguets, s’estimava més endormiscar-se al caliu de les notícies de la ràdio. Cada nit l’acompanyava un vell transistor en què, com ja no s’hi veia bé, Carlos o jo havíem de sintonitzar-li Radio Nacional Todo Noticias. Un transistor que ressonava en el silenci del carrer i s’escolava entre les parets de les cases veïnes perquè feia un pocs anys més que les orelles havien deixat d’enregistrar-li la majoria dels sons elementals de la vida. 

No era estrany, de fet ocorria sovint, que deixara el llit abans del quicquiriquic del gall. El mal d’esquena la mortificava i asseguda a la cadireta de la cuina el suportava millor. Solia desdejunar-se unes sopes de pa en un succedani de café amb llet que preparava amb malta d’ordi i llet d’ametla. Això a primera hora, perquè a mitjan matí, quan el meu germà i jo baixàvem a desdejunar encara amb els llençols marcats a la cara, es feia un llesqueta de pa amb pernil, sobrassada o peça negra. 

dilluns, 14 de gener del 2019

L'home de la plaça del Carme


A la plaça del Carme hi ha un home que, amb la mirada, sosté la façana del convent perquè no caiga. Carrega una motxilla, reblida de dilluns negres, que li recargola l’ànima. Pols en les sabates, neu en els cabells i corcons en les butxaques. La gent el mira però no el veu. El vent l’espenta però no se l’emporta. Els gossos l’oloren i passen de llarg.