Ara

Sóc incapaç de comprendre

perquè moltes vegades,

massa,

gaudim l’ara,

quan ja s’ha transformat en

adés.

Tampoc entenc la raó

per la qual,

 moltes altres ocasions,

l’imaginem

camuflat entre la boira del

després.

No ens han ensenyat a viure,

sinó a recordar, somiar, evocar o desitjar.

I mentre desitgem, evoquem, somiem o recordem,

el ciri va encollint,

la flor es va marcint,

i els peus van encaminant-nos

a l’ombra del xiprés.

No plorem per

la Glòria rovellada!

No sospirem pels

ametlers que floriran en febrer!

Fem camí per la terra

que xafen els nostres peus!

I bridem amb el vi

que acabem d’obrir!