La bèstia

El Sud i el Nord

li estiren dels braços i de les cames

i voldrien arrancar-li els budells.

Però no saben que després de la tempesta

l’andragó es transforma en drac

i la sang, en foc.

Li llançaran pedres, fletxes i atxes;

però no podran traspassar

les escates de la bèstia.

Moriran

embolicats en llençols de foc.

I els que no tanquen els ulls

pregaran perquè el Déu del Cel

els allibere de la criatura

ferotge.

Jo sóc eixe drac alat,

segrestat per

l’ama dels vents,

que viu en la cova

i somia amb el paradís.

I sé que,

tard o d’hora,

a mig camí entre el Sud i el Nord,

naixerà el nou Edén,

on el drac alat aterrarà

i, per fi, podrà

a descansar.