Un paper vell escrit amb paraules misterioses

D’ací molts, però que molts anys, potser cent, tal vegada dos-cents, o millor, que cada u imagine la data que més s’estime, un xiquet, segurament trasbalsat pel verí de la curiositat, trobarà aquest text entre tones de papers inservibles, darrere d’un fals barandat en una biblioteca mig ensorrada d’una casa abandonada. Intentarà llegir-lo, però tot i que algunes paraules li resultaran familiars, no serà capaç de desxifrar-lo. Aleshores se li il·luminarà la ment i li’l portarà corrents al seu iaio, que serà ja major i estarà prenent el sol assegut en un banc de la plaça ( si és que en eixe temps encara queden bancs i places). Li preguntarà si, tal volta, aquest text pot estar escrit en aquella llengua estranya que el seu avi deia que antigament parlava la gent. El iaio riurà l’ocurrència del xiquet, li pessigarà la galta afectuosament i tractarà de fer-li entendre que el seu avi no tenia el cap massa ben afinat. I li assegurarà que, tret del iaio “que ja t’he dit que estava tocat del perol”, no havia sentit dir a ningú que allí s’haguera parlat mai una llengua diferent de la que estaven parlant en aquell moment. Llavors iaio i nét oblidaran el paper damunt del banc (o del lloc on estiguera assegut el iaio) i se n’aniran, més lent que ràpid, camí de casa per dinar.

Potser cinc minuts després arribaran una mare carregada amb les bosses del supermercat (donem per supost que la gent encara haurà de comprar els queviures i tota la resta d’elements per a la manutenció diària) i la seua filla de pocs anys i s’asseuran al mateix lloc. I quan la xiqueta proteste assenyalant-se eixa gota viscosa que no vol acabar de caure-li d’un dels forats del nas, la mare, que havia oblidat a casa el paquet de mocadors (o algun estri semblant d’higiene nassal), quan estava a punt de netejar-li els mocs amb els dits índex i polze de la mà esquerra, donarà gràcies al cel per haver-li posat al costat un paper vell escrit amb paraules misterioses. Estic segur que mirarà al seu voltant per assegurar-se que ningú no l’observa, abans de procedir a l’operació de neteja. Després el llançarà a la paperera o al receptacle que utilitzen al futur per arreplegar els residus humans lleugers i se n’aniran sense tindre consciència d’haver destruït les últimes paraules escrites que es conservaven d’aquella llengua antiga i estranya que ningú sabia que en altres temps parlava la gent.