Quan
els primers rajos del sol anunciaren que la nit moria, Ingrid, tremolosa,
decidí abandonar la foscor. Estava exhausta després de set sols i de set llunes
de combats. Tenia la boca seca. Quan havia sigut l’última vegada que s’havia
banyat els llavis? Ahir? Despús-ahir? Ja ni se’n recordava. El seu aspecte era monstruós.
Per sort no hi havia cap espill que poguera mostrar-li la classe de criatura en
la qual s’havia convertit. No s’hi hauria reconegut. Fins i tot hauria tingut por
d’aquella mirada deshumanitzada i d’aquell rostre cobert de sang i de nafres. Avançava
amb un ritme descompassat perquè el peu esquerre havia oblidat caminar. Però Ingrid
serrava les dents, amb ràbia, i engolia el dolor. El temps de les llàgrimes havia
expirat.
Subjectava
l’espasa amb les dos mans perquè no li caiguera. O qui sap si era aquella fulla
d’acer qui tirava d’ella. L’hauria llançat de bona gana, però sabia
perfectament que no ho podia fer. Aquella espasa, la mateixa amb què son pare
assumí la corona de Gandònia, havia sigut l’únic salconduit que l’havia
mantingut amb vida a ella i als seus fills. Marc i Aitana, els menuts, caminaven
cosits a l’ombra de la mare amb els ulls amargs, el cor esglaiat i l’ànima
esguitada de sofre. Ja no quedava res del món que havien conegut. Cendra, sang,
destrucció... Gandònia s’havia tenyit de roig i de negre. La bèstia, abans de
caure derrotada, escampà per tot arreu la llavor de la mort. Al fons la
distingiren. Jeia al peu de la serralada amb el cos travessat per milers de
llances i de sagetes. Encara respirava. Tenia la mirada enterbolida pel més
enllà. Un rierol de sang i de putrefacció que li brollava entre les dents
evidenciava que la fi estava molt pròxima. Ingrid s’hi acostà perquè l’espasa
accelerara l’inevitable. Però en eixe moment, Aitana, la xiqueta, assenyalà una
flor diminuta que havia aconseguit salvar-se del foc i lluïa, orgullosa, enmig de
la negror. Ingrid clavà l’espasa en terra, agafà els dos fills de la mà i s’agenollaren
al voltant de la flor.
–Mireu-la bé, fills.
Aquesta flor simbolitza la nostra victòria. La victòria dels que mai deixen que
els genolls els toquen terra i continuen la lluita fins el final. Acabem de
deixar arrere un temps negre i iniciem una nova etapa difícil i incerta, però
plena d’esperança. Hui mateix comença la reconstrucció de Gandònia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada