Demà abandonaré
l’estació del no-res.
Renaixeré a la llum
o em podriré en la foscor.
Caminaré amb la mirada alta,
o m’arrossegaré pels fangars
de la misèria.
Ja quasi no m’importa,
si riure o plorar;
si baixar a l’Infern,
o seure al tron de la Glòria.
L’únic que vull és arrancar-me
aquest fastigós cuc que s’alimenta
de l’ansietat que brolla de la meua ànima
i a poc a poc va ennegrint-me els budells.
Vull eixir del parèntesi
que no em deixa anar avant o arrere.
I fugir de la gàbia
que m’empresona anhels i desitjos.
Demà.
Demà abandonarem aquesta estació grisa i
trista
i pujarem a un tren que ja veurem on ens
deixa.
Ja escolte els panteixos de la locomotora
a l’altre costat de la muntanya.
Ja es distingeix el grinyolar
de les rodes sobre la via.
Però encara haurem d’esperar
fins el nou sol.
Esperar... Esperar...
Hi ha alguna senda més dura que l’espera?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada