La
seua dona ja fa temps que està cansada que només li dirigisca la paraula per
queixar-se d’açò o d’allò altre; per dir-li que li fa mal ací o allà o que si
en el treball ‘ja veus tu’ o ‘no n’hi ha dret’. Ella ja no pot més, però com
encara l’estima, l’ha animat a obrir un blog perquè hi aboque tota la merda que
li remou els budells. I ell diu que sí, que, potser, té raó, que n’hauria d’obrir
un; però que per açò o per allò altre o per déu sap què, no troba el moment.
Ell és conscient que ha de canviar. Que tal vegada se’n queixa massa. Però és
que fa una setmana que no deixa de ploure. Quan s’alça, quan torna de la faena,
quan es gita... Aigua. Aigua. Aigua. I vent. I llamps. I roba estesa que no s’asseca.
I quantes rentadores tenim pendents? I saps que el puto traster que s’ha tornat
a inundar? I segur que les vacances de Pasqua també les tindrem passades per
aigua. És que a València no sap ploure, diuen. Tot i que Vicente, el gallec, considera
que ací vivim al paradís. Que a la seua terra sempre és així i que la gent,
fins i tot, acaba amb l’humor rovellat. Què sabrà ell del paradís? Sí, tot és una merda. I la seua dona té
raó. Si obrira eixe maleït blog, segur que després d’escriure tot el que se li
passa pel cap i li lleva la son, es trobaria molt millor. Però, ¿com ha d’obrir
un blog, si no sap ni escriure i cada vegada que seu davant de l’ordinador “Houston,
tenim un problema”?
No. El que el cos li demana és comprar una retallada i començar
a pegar tirs. Tirs? Mare de Déu, Senyor! Un psicòpata en la sala! I a qui
dispararia? I ell què sap. Ja ho pensaria després. Als núvols... Als mosquits
que l’unflen a picades cada estiu... Als venedors de loteria que mai li
encerten el número... Candidats no li’n faltarien, si, finalment, es decidira a
comprar la retallada. Però estiguen tranquils. Si fem cas del que diu la seua
dona, ell és dels que parla molt però, després, a l’hora de la veritat, sempre
es queda al sofà de casa amb un pot de la cervesa més barata que ha trobat al
supermercat. Ni retallada. Ni blog. Ni res de res. Ell sempre deixa la
iniciativa als altres. Sempre? No, sempre no. Ell és únic queixant-se. Ho
broda. I a pesar que ell assegura que li canviarà la cara quan deixe de ploure;
els que el coneixen bé saben que és mentida. Eixirà el sol i ell continuarà
queixant-se. Se n’anirà de vacances a eixa casa idíl·lica dels Pics d’Europa
que ja voldríem més d’un; i el gest més amable que farà, serà badallar.
Però
no hi ha manera que li entre el cap que ha d’obrir un blog...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada