Les llavors de l'odi

Ja han germinat

les llavors de l’odi i de la por.

Algú fa temps que les havia sembrat,

però no ha sigut fins a hui

quan els brots han tret

la negror d’entre la terra

i les arrels han teixit

una teranyina apegalosa que,

en poc de temps,

enverinaran tots els cors.

S’han endut el sol

i han escampat núvols negres per tot arreu.

Hui plourà sal i cendra.

Demà collirem sang i llàgrimes.

I despús-demà...

Despús-demà, potser,

ja no importe.

Caminem, decidits,

cap a l’arrimall.

Podríem parar.

Podríem donar mitja volta.

Però els peus no ens escolten,

o qui sap si, tal vegada,

som nosaltres els que

preferim caure.

Rèquiems i planys,

antigues melodies amargues

que hui gaudim amb resignació,

guien el nostre camí.

És trist, però açò s’acaba.

S’acaba perquè les raboses

han deixat els cels sense coloms.

I perquè nosaltres hem permés

que arrancaren les oliveres

i les cremaren.