Els cavallers d’Arbaf no tenen ànima. Ni sang. Ni
cap rastre d’essència humana. Són guerrers d’espasa llarga, cavall ràpid i
fletxa negra. Vampirs quan s’amaga el sol. Espectres quan naix el dia. Llops
ferotges a l’ombra de la lluna. Diables amb banyes i cua. Sangoneres
assedegades. Botxins sense pietat.
Els cavallers d’Arbaf han cremat camps i viles.
Han escampat sal i sofre. Han tallat arbres i llengües. I han begut sang i
llàgrimes. Sang i llàgrimes dels que ara descansen sota creus i epitafis; però
que despertaran quan sonen les quinze campanades i els valents troben la segona
maragda.
Eixe dia Arbaf tremolarà perquè els muts
recuperaran les paraules; els arbres, les fulles i les pedreres, el marbre de
les làpides. I una estaca li travessarà el cor. Un destral li tallarà el cap. I
entre les cendres del tirà germinarà la llavor del demà i creixerà l’arbre del
futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada