La finestra de la Safor és una de les meravelles que tenim al meu poble,
Vilallonga. La seua formació, almenys per a mi, és un autèntic misteri. Per
això sempre que m’he trobat amb un geòleg o amb algun enginyer de monts he
tractat que m’ajudaren a resoldre aquest xicotet enigma. “Això és molt fàcil,
home”, em va dir un dels professors de l’institut del poble, “veuràs, la Safor
és una serra que està formada per roques calcàries i, és clar, amb la
juxtaposició de les forces intraterrestres...” En fi, tal com els ha passat a
vostés, amb les primeres paraules de l’explicació, el misteri ja s’havia
convertit en un jeroglífic egipci. Un altre geòleg, molt bo, per cert, diuen
que donava classe a la Universitat de València, també va començar a explicar-me
el rotllo de les roques calcàries i de no sé quines pressions de l’atmosfera...
Resumint, tampoc l’exposició d’aquest segon científic va aconseguir
convéncer-me.
Així que vaig recórrer a la meua iaia. Ella a
penes va estudiar uns anys a l’escola del poble: llegir, escriure, sumar,
restar i poc més... com tota la seua generació. Però la saviesa popular moltes
vegades té més coneixements que qualsevol dels llibres d’una biblioteca.
La vaig trobar a la cuina, com sempre. Preparava
arròs caldós amb pollastre, conill i
fesols de la peladilla. “Assenta’t i
escolta”, em va dir. “Conten per ahí, que un xicon del poble va caure malalt i,
sense que ningú ho esperara perquè no tenia ni trenta anys, va canviar aquest
món per l’altre. Imagina’t si era bona persona que diuen que se’n va anar
directament al Cel. Allí el va rebre el mateix Sant Pere, qui després d’abraçar-lo
amb afecte, li va donar la millor estança del Regne dels Cels.”
“El xic es va mostrar molt agraït, però quan Sant
Pere ja se n’anava el va cridar:
–Senyor Sant Pere, moltíssimes gràcies per l’habitació que m’han donat
perquè passe la vida eterna; però crec que deu haver algun error.
–Error? –dubtà el sant–. Jo crec que no... Vosté va ser molt bo a la Terra
i, com a premi, Déu li ha concedit el Cel.
–Bé... M’heu premiat a mi –va respondre el xic, malenconiós– però heu
castigat a la meua família. He deixat una dona jove i una filla acabadeta de
nàixer.
“Sant Pere es va
rascar la llarga barba, pensarós i va respondre:
–No patisca, bon home, descanse hui i demà ja veurem què podem fer. Vaig a
consultar-li-ho al Nostre Senyor.
“L’endemà de bon matí,
Sant Pere va anar a l’habitació del jove i el va despertar:
–Mire, que m’ha dit el Nostre Senyor, que com va ser tan bo en l’altra
vida, podrá baixar a la Terra sempre que vulga, perquè la seua família no se
senta tan a soles.
“El xic es va posar
molt content i aquell mateix dia, sense desdejunar-se, va agafar el primer
núvol que baixava a la Terra i se’n va anar cap al poble. Però no va comptar
amb la Safor. La poderosa muntanya va detindre el núvol i el xic es va quedar
sense poder baixar al poble. De tornada al Cel, va demanar audiència amb Sant
Pere i li va expressar el problema:
–Xe, deixa’m uns dies –li va dir el conserge celestial– segur que trobem
una solució.
“Però va passar un
dia, en van passar dos, tres i al quart, el xic va tindre una idea:
-Aniré a veure a la Mare de Déu de la Font, ella sempre acudeix quan algú
del poble la crida.
“El jove va agafar un
plànol del Cel, per assegurar-se del carrer on vivia la patrona del poble. Per
sort no parava molt lluny i com a ell li agradava tant caminar, se n’anà cap
allà sense esperar l’autobús que cobria eixa línia. Però, per desgràcia, quan
hi arribà no la va trobar, perquè es veu que aquell dia algú de Vilallonga ja
havia demanat els seus favors. El xicon no es va donar per vençut. Va traure un
llapis i un tros de paper i li va deixar una nota per baix de la porta.
“Aquella mateix nit,
quan el xic ja dormia, un llamp sobrenatural el va despertar. En obrir els ulls
es va trobar amb la Mare de Déu de la Font i d’un salt es va agenollar en
senyal de respecte i de devoció.
–Vine amb mi, anem a posar fi al teu problema.
“La Mare de Déu va
agafar el jove de la mà i el va fer entrar en una carrossa daurada que els esperava.
Els deu cavalls blancs que tiraven del carruatge van galopar a tota pressa fins
que arribaren a la Safor. La vella muntanya continuava allí, poderosa, sense
deixar-los passar.
–Observa, xic, anem a foradar la muntanya.
“I quan alçà el dit
índex de la mà dreta, el cel començà a ennuvolar-se i es va formar la tempesta
més gran que ningú havia vist mai. Els llamps descarregaren amb fúria una i
altra vegada sobre la muntanya fins que, deu minuts després, aconseguiren clivellar-la.
–Ací tens la teua finestra –va dir la Mare de Déu– a través d’ella podràs
entrar al poble sempre que vulgues.
“Aquella mateix anit
el xic va agafar un dels núvols que havien format la tempesta i va travessar la
Safor. Com que el núvol era de Tavernes, no coneixia el poble, i el jove va
haver de guiar-lo fins la mateixa teulada de sa casa. Després d’acomiadar-se el
xicon va entrar a la casa a través de la xemeneia. Amb un mocador s’espolsà la
sutja i directe, directe se’n va anar a l’habitació on dormien la dona i la
filla. La dona estava trista. Se li notava a la cara. Massa patiments per ser
tan jove. La xiqueta a penes tenia un mes. Dormitava al bressol, sense
adonar-se de res. El xic la va agafar als braços i la va besar. En acabant va
abraçar la dona i li va xiuxiuejar a l’orella:
–No patisques tant, jo sempre estaré amb vosaltres.
“L’endemà, mai va
saber per què, aquella dona es va alçar amb un somriure dibuixat a la cara. I
així és com diuen que es va formar la finestra de la Safor.”
Ja sé que aquesta
explicació no és molt científica. Però tinc clar que si la meua iaia m’ho va
contar, tal vegada era perquè sabia ben bé el que deia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada