EL BEILARI (i II)

             No els dic cap mentida si els assegure que quan l’anciana acabà de contar-nos la història, la temperatura va baixar un parell de graus. Els certifique que aquella sensació estranya de fred, barrejada amb por, ens va acompanyar la resta de la vesprada. Sobretot, quan, al voltant de les set i quart, es desencadenà una terrible tempesta. El cel es vestí de dol. Les dos xiquetes s’agafaren de les mans. Llamps i rellamps. Núvols desconsolats. Parenostres i avemaries. I vents juganers tocant a la porta, que com no els convidàrem a entrar, ens vam furtar l’Eguzki-lore i, entre rialles esgarrifadores, se l’emportaren ben lluny.

                Aquella nit, quan el campanar del poble tocà l’hora de les bruixes, els nostres pitjors malsons es feren realitat. No faria ni cinc minuts que havíem apagat la llum, quan la meua dona i jo escoltàrem nítidament com algú tocà a la porta. Van ser tres tocs secs. Toc... Toc... Toc... Encara tremole cada vegada que els recorde. Cap dels dos ens atrevírem a moure ni un sol múscul. Un gos udolà en la llunyania. Algú xiuxiuejà unes paraules que no vam ser capaços d’entendre... I tornaren a colpejar la porta. De nou tres vegades. De nou tres tocs secs. Toc... Toc... Toc... De sobte escoltàrem les petjades d’algú pel jardí de la casa...  A penes ens arribava oxigen als pulmons... I en eixe moment, a l’altre costat de la finestra de la nostra habitació, una veu dèbil i malenconiosa prengué vida:

–Pietat per a un pobre pelegrí... Només demané un poc de calor i un tros de pa... Déu els ho pagarà... –no hi havia dubte, es tractava del Beilari. 

A través de la cortina distingírem, aterrits, la silueta d’aquell espectre. Es tractava d’un ancià que per poc no arribaria als dos metres. Vestia robes fosques i es cobria el cap amb un barret d’ala ampla que amagava tot el rostre, tret d’una sinistra mirada vermella. Caminava ajudat per un bastó gran i robust, coronat amb la típica conxa del pelegrí. I l’envoltava una espessa boira grisa. 

Encara no sé d’on va traure Laura la serenitat per alçar-se i tancar la finestra. Jo, a palpentes, vaig agafar el mòbil i vaig marcar el 112. Les passes d’aquell espectre s’allunyaren. Vam resar perquè aquell malson estiguera a punt d’acabar. Però quan la veueta enllaunada de la xicona de la companyia telefònica començava a dir que no hi havia cobertura, la veu del  Beilari tornà a sorgir i, en aquesta ocasió, al costat de l’habitació de les nostres filles. Mai, mentre visca, oblidaré el pànic que reflectien les cares de les xiquetes. Ploraven abraçades als peluixos. La major no parava de cridar a sa mare. I la menuda tremolava, mentre assenyalava els dos puntets rojos que havien aparegut, entre la foscor, a l’altre costat de la finestra.

–Tinguen pietat d’un pobre pelegrí... Per favor, un tros de pa i un got de llet calenta, no els demane res més... El Senyor els ho pagarà...

El cervell no era capaç d’assumir el que ens estava ocorrent. Els fenòmens ens desbordaven. I quan arribàrem al saló, Mar, la major, assenyalà la làmpara que hi havia damunt de la taula, que començà a balancejar-se. En pocs segons tota la casa es posà a tremolar. El sostre vibrava. Les parets oscil·laven. Fins i tot els taulells del terra semblava que eixirien per l’aire en qualsevol moment. I quan pensàvem que la situació ja no podria empitjorar, descobrírem, entre plors,  que el mànec de la porta començava a girar... 

–Òbriguen, per favor... Els ho demana un pobre pelegrí que té fam i fred... Òbriguen, per caritat...

                Amb gran esforç aconseguírem espentar un dels sofàs per tractar de barrar la porta. I després col·locàrem l’altre. I la taula. I les cadires. I vam tancar totes les finestres. I enmig de la casa, agafats de les mans, resàrem les totes les oracions que vam recordar. I aquell maleït pelegrí continuava tocant a la porta... Toc... Toc... Toc...

–Per caritat, òbriguen a un pobre Beilari, Déu els ho pagarà...

                No puc dir-los exactament fins a quin hora ens va rondar aquell espectre, perquè la son acabà per véncer-nos. Quan despertàrem, uns damunt dels altres, el sol ja lluïa enmig del cel. Eixe mateix matí, arreplegàrem l’equipatge i fugírem d’aquella casa. No calgué que li explicàrem res a la propietària del caseriu. Quan l’anciana va descobrir que l’Eguzki-lore havia desaparegut, ho va comprendre tot de seguida. Des d’aquella maleïda nit, cada vegada que arriba la mitjanit, sent un calfred a l’esquena i, quasi sense adonar-me’n, em senye tres vegades.

                Sóc plenament conscient que molts de vostés no m’hauran cregut; però, no s’ho prenguen a broma, si alguna vegada visiten terres navarreses i s’allotgen en una casa perduda enmig del camp, procuren que hi haja un Eguzki-lore penjat a la porta. Si no, ja saben el que els pot ocórrer. Jo, almenys, em quede amb la consciència tranquil·la, ja els he avisat...