A Eric encara li faltaven unes
quantes setmanes per complir els dos anys.
Llevat de mamà, papà, aigua i Josefa, no sabia
dir res més. Ni falta que li feia. Quan volia algun joguet li l’assenyalava
insistentment a Josefa. I si Josefa es feia la despistada, acompanyava aquells
gestos amb alguna onomatopeia que tret d’ells dos, no comprenia ningú més.
Els pares ja feia un temps que observaven aquell fet amb preocupació. Sobretot
des de la recepció que havien organitzar la primavera passada a la casa del
camp, a la qual acudiren tots els representants de la petita burgesia del
barri. Aquell dia, ja en el café, Jerome,
el fill dels Dupont, que encara no tenia ni any i mig, va delectar a tots els
amics amb els primers versos de la Marsellesa.
Eixa mateixa nit, el pare d’Eric va
decidir que no tornaria a organitzar un dinar al camp fins que el seu fill no
repetira de memòria alguns dels passatges dels discursos del president De Gaulle.
Josefa tractava de llevar ferro a l’assumpte i deia als pares que no havien
de preocupar-se, que cada xiquet creixia al seu ritme. Que al poble hi havia
qui naixia flac i esprimatxat com una estella i quan menys t’ho esperaves,
pegava l’estiró i calia dur la roba a
ca la tia Sunció, perquè et desfera
els baixos o perquè prenguera mides per uns pantalons que aguantaren dos o tres
estius.
Però que Eric no parlara no
significava que no se n’adonara de tot. Aquell dia, com tots, en obrir els ulls
–quan la maneta menuda dels rellotges de París quasi tocava el vuit– Josefa li va
canviat el bolquer i li va donar el biberó. També, com cada dia, van anar al
modest hotel que regentaven els pares, perquè li donaren el bon dia. I com
feien de dilluns a dissabte totes les setmanes, sempre i quan no ploguera o el
vent del nord no omplira els carrers d’abrics i de bufandes, també aquell matí
Josefa se l’emportà al Bosc de Luxemburg per sentir la calor tèbia d’eixa
esfera trista i blanquinosa que a París anomenen soleil. Res feia pensar que no fóra un dia com qualsevol altre.
Però Eric, mentre veia com la vida
girava al voltant del seu carret, sabia que era un dia diferent.
Potser ho degué notar en descobrir una lluentor especial als ulls de
Josefa. Segurament ho intuí quan es va contagiar del somriure que algú havia
dibuixat sota el nas de la seua dida. O, tal vegada, per la cançoneta que des
d’aquell matí s’havia quedat a viure als llavis de Josefa. El cas és que quan aquella
vesprada Eric, a través d’un badall
de la porta, va veure com Josefa es preparava la maleta, no li va pillar per
sorpresa. L’endemà, per fi, després d’un any fora de casa, tornava al poble.
Esperava aquell dia amb tanta emoció que feia una setmana que a penes no
dormia. Quantes ganes tenia de tornar a casa! D’oblidar a Josefa i tornar a ser
Pepica. De perdre’s per la plaça i comprar un bon grapat de fesols de la peladilla. D’agafar mig conill de la
carnisseria del pare i preparar un bon arròs caldós. De tornar a refrescar-se
l’ànima als peus de la font de setze. De deixar-se atrapar per la murta i el so
de les campanes els dies de festa major. I, sobretot, de tornar a abraçar a la
seua xiqueta.
Ja tenia catorze anys, però per a Pepica sempre seria la seua xiqueta. Havia
nascut dos mesos després que el seu marit morira a causa d’unes angines normals, com diagnosticà el
metge que el visità per un mal de gola que feia un parell de dies que li teixia
la mortalla. En comptes de plorar, Pepica es tragà totes les llàgrimes, eixí al
carrer i s’enfrontà a aquell monstre terrible que li havia tenyit els vestits
de dol. Per la seua filla s’alçava cada dia ben matí i posava els carrers del
poble. Per la xiqueta va aprendre a cantar quan, segurament, l’ànima li destil·lava
essència d’argelaga. I per ella no va tindre més remei que fer la maleta i
anar-se’n. “Xica, i a París te’n vas? I què faràs amb la xiqueta”, li preguntaven
les amigues. “La xiqueta se n’anirà a València amb Enriqueta. Ja està tot
parlat”. “I ella, què diu”. “Ella... Ella... Ella encara no ho sap”.
I per no fer-la patir, Pepica callà i callà fins que no va tindre més remei
que parlar. La nit abans del viatge, just abans de sopar, li ho digué. I
aquella nit pelaren cebes i compartiren malsons. I l’endemà tragueren els
vestits negres. I al dia següent no va eixir el sol. I les oronelles oblidaren
que havien penjat nius a les teulades del poble. I els arbres, plorosos, cobriren
el passeig amb una catifa de fulles seques.
I cada nit, abans de dormir, la xiqueta resava ben fort i li demanava a la
Mare de Déu de la Font que fera un miracle perquè aquell any passara més ràpid
que els altres. I acabaren les festes d’Octubre. I l’hivern vestí París de blau
i de blanc. I el dia de Sant Josep cremaren les falles a València. I el
diumenge de Pasqua el iaio Àngel va fer una paella per a tota la família. I
començà l’estiu i Eric notà que
aquell dia era diferent. I entrà a l’habitació de Josefa. I quan Josefa el va
veure arribar, tancà la maleta, l’agafà al braç, el besà ben fort i se
l’emportà a la cuina per donar-li el sopar. I quan el xiquet acabà de sopar,
davant de la sorpresa de tots els que presenciaven la gestació d’aquesta
història, mirà a Josefa i li preguntà:
–Tornaràs?
Josefa somrigué i se l’emportà al
llitet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada