EL BEILARI

             Tots coneixem històries d’eixes que posen els pèls de punta o de les que ens deixen la nit en vetla tremolant entre els llençols. Però els puc garantir que cap d’eixes pot igualar la que hem viscut la meua família i jo aquestes vacances. Si, per casualitat, vostés són persones altament suggestionables, els aconselle que no continuen llegint. Encara estan a temps d’estalviar-se una mala nit. Perquè una vegada avancen i comencen a llegir el paràgraf següent, s’endinsaran en el relat dels esdeveniments més esgarrifadors que aquest que els escriu ha tingut la desgràcia de viure.

Els fets van ocórrer el passat vint de juliol. A penes passaven uns minuts de les cinc de la vesprada. Acabàvem d’arribar a Urdazubi, un xicotet poble del nord de Navarra, al costat de Zugarramurdi, on la llegenda conta que les bruixes celebraven aquelarres en unes coves maleïdes, que hui són una de les atraccions turístiques de la comarca. Urdazubi és una població encantadora que va nàixer a l’ombra d’un monestir del segle XI, encara en peu. El terme està recorregut per un riu d’aigües vives i audaces, que l’oxigenen i l’omplin de vida. Les muntanyes, tot i no arribar a la grandiositat dels Pirineus, ofereixen incomptables senders als caminants i encisadors racons que conviden al recolliment a tot aquell que tinga ànima de poeta o de místic.

La gent d’Urdazubi, basca de llengua i de cor, fa segles que mou les agulles del rellotge de la vida al caliu d’eixos imponents caserius de façana blanca i teulada roja, alçats amb pedra sorrenca i troncs de roure domesticats. Un d’ells, el que respon orgullós al nom d’Aterbea, va ser el que van triar per passar una setmana allunyats de les nostres cabòries quotidianes. El caseriu estava situat als afores d’Urdazubi, just per on discorre el camí que comunica la Vall de Baztán amb Santiago de Compostel·la; una via secundària, però no menys acollidora, de la ruta Xacobea.

Karmentxu, la propietària, ens esperava a la porta. Era una dona menuda, d’uns setanta anys, amb els cabells blancs, la mirada blava i l’ànima afable. Ens va mostrar la casa amb la mateixa lluentor als ulls que un xiquet de cinc anys quan ensenya el dibuix que acaba de gargotejar. De tot el que vam veure, el detall que més em va cridar l’atenció va ser una flor de card seca que hi havia penjada a la porta, just al costat de la balda. La dona, amb una intuïció pròpia de les bruixes que la Inquisició va trobar en aquelles terres, un instant abans que em decidira a preguntar-li-ho, m’explicà el significat:

–L’anomenem Eguzki-lore, que significa ‘Flor de sol’. I la pengem ací per ahuixar els mals esperits...

Quan l’anciana intuí el meu somriure, canvià el semblant i em digué que amb aquelles coses no s’havia de fer bromes.

–Mire –començà a explicar-me– farà uns cent anys, un metge que tindria més o menys la seua edat, va vindre al poble i va triar aquesta mateixa casa per viure amb la seua família. La meua iaia, que en aquella època tindria uns dihuit o dènou anys, s’encarregà d’atendre’ls. El metge, en veure l’Eguzki-lore, va reaccionar de la mateixa manera que vosté. I l’àvia li contà la llegenda del Beilari, un diabòlic pelegrí que cada nit recorre aquests camins i s’emporta a l’infern a tot aquell que li obri les portes de casa.

                “Aquell jove inconscient es va burlar de l’àvia. Arrancà l’Eguzki-lore d’una manotada i el tirà al terra. La iaia se senyà tres vegades, l’agafà i  tractà de convéncer-lo perquè el tornara a penjar. Davant la negativa del metge que, en nom de la ciència, va carregar contra el que va qualificar de supersticions populars, l’àvia li advertí que si qualsevol nit, a partir de les dotze, algú tocava la porta, que per res del món se li acudira obrir... El doctor encara va riure més i la va despatxar amb dos pessetes rovellades.”

                “El cas és que aquella nit, poc després que el campanar del monestir tocara la mitjanit, s’escoltaren dos crits aterridors que provenien d’aquesta casa. Ningú no s’atreví a eixir al carrer fins l’endemà, quan dos pastors, armats amb garrots i escopetes i acompanyats per tres gossos, s’acostaren a la casa del doctor. I com tothom temia, no hi trobaren a ningú. Mai més es tornà a saber res d’aquell metge, ni de ningú de la seua família...”

                -CONTINUARÀ-