Les fletxes
dels sageters, foc i verí, van travessar les armadures dels cavallers. Els
núvols negres segrestaren la llum. Crits, llàgrimes i sang. Precs, ràbia i
dolor. Corbs i voltors esmolant-se les urpes. Genets infernals assedegats de
mort. Espases trencades. Batalla decidida...
Arual, ànima
blanca i cor d’escorpí, alça l’espasa i resa perquè els dimonis no tomben la
torre i els espectres no escampen la nit. Una nit sense lluna ni estreles ni
ara ni després. Una nit que devorarà les criatures d’aura de seda i mirada
serena. Però Arual continuarà dreta i somriurà als crits de la por. No hi ha
fletxa que l’aborrone ni diable que li
arrossegue un genoll a terra.
I quan Poplar
trenque les cadenes d’Amarion, tornarà a lloms d’un drac alat i derrotarà la
nit. I els corbs i els voltors cediran el cel a estels i coloms. I callaran els
crits, s’endolciran les llàgrimes i de la sang naixeran jardins de roses. I no
hi haurà dia sense música, poble sense rialla i copa sense vi. I la màgia que
va sorgir del calze d’Arual alçarà la bandera del nou regne. I quan neve a les
muntanyes, un lleó i un carranc heretaran la corona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada