L’endemà se n’adonaren
que no havia sigut un malson. Ploraren les campanes, callaren els rossinyols i
el cel es vestí de dol. S’agafaren de les mans i caminaren junts fins a la
tomba.
La tragueren de casa una nit de primavera. Un
mussol va alçar el vol. La lluna girà el cap. Els veïns van rodar la clau i van
abaixar les persianes. Se l’emportaren en un cotxe negre.
La finestra de la Safor és una de les meravelles que tenim al meu poble,
Vilallonga. La seua formació, almenys per a mi, és un autèntic misteri. Per
això sempre que m’he trobat amb un geòleg o amb algun enginyer de monts he
tractat que m’ajudaren a resoldre aquest xicotet enigma. “Això és molt fàcil,
home”, em va dir un dels professors de l’institut del poble, “veuràs, la Safor
és una serra que està formada per roques calcàries i, és clar, amb la
juxtaposició de les forces intraterrestres...” En fi, tal com els ha passat a
vostés, amb les primeres paraules de l’explicació, el misteri ja s’havia
convertit en un jeroglífic egipci. Un altre geòleg, molt bo, per cert, diuen
que donava classe a la Universitat de València, també va començar a explicar-me
el rotllo de les roques calcàries i de no sé quines pressions de l’atmosfera...
Resumint, tampoc l’exposició d’aquest segon científic va aconseguir
convéncer-me. 
A Eric encara li faltaven unes
quantes setmanes per complir els dos anys.
Llevat de mamà, papà, aigua i Josefa, no sabia
dir res més. Ni falta que li feia. Quan volia algun joguet li l’assenyalava
insistentment a Josefa. I si Josefa es feia la despistada, acompanyava aquells
gestos amb alguna onomatopeia que tret d’ells dos, no comprenia ningú més. 
No els dic cap mentida si els
assegure que quan l’anciana acabà de contar-nos la història, la temperatura va baixar
un parell de graus. Els certifique que aquella sensació estranya de fred,
barrejada amb por, ens va acompanyar la resta de la vesprada. Sobretot, quan,
al voltant de les set i quart, es desencadenà una terrible tempesta. El cel es
vestí de dol. Les dos xiquetes s’agafaren de les mans. Llamps i rellamps. Núvols
desconsolats. Parenostres i avemaries. I vents juganers tocant a la porta, que
com no els convidàrem a entrar, ens vam furtar l’Eguzki-lore i, entre rialles esgarrifadores, se l’emportaren ben
lluny.
Tots coneixem
històries d’eixes que posen els pèls de punta o de les que ens deixen la nit en
vetla tremolant entre els llençols. Però els puc garantir que cap d’eixes pot
igualar la que hem viscut la meua família i jo aquestes vacances. Si, per
casualitat, vostés són persones altament suggestionables, els aconselle
que no continuen llegint. Encara estan a temps d’estalviar-se una mala nit.
Perquè una vegada avancen i comencen a llegir el paràgraf següent, s’endinsaran
en el relat dels esdeveniments més esgarrifadors que aquest que els escriu ha
tingut la desgràcia de viure.