Les fletxes
dels sageters, foc i verí, van travessar les armadures dels cavallers. Els
núvols negres segrestaren la llum. Crits, llàgrimes i sang. Precs, ràbia i
dolor. Corbs i voltors esmolant-se les urpes. Genets infernals assedegats de
mort. Espases trencades. Batalla decidida...
Arual, ànima
blanca i cor d’escorpí, alça l’espasa i resa perquè els dimonis no tomben la
torre i els espectres no escampen la nit. Una nit sense lluna ni estreles ni
ara ni després. Una nit que devorarà les criatures d’aura de seda i mirada
serena. Però Arual continuarà dreta i somriurà als crits de la por. No hi ha
fletxa que l’aborrone ni diable que li
arrossegue un genoll a terra.
I quan Poplar
trenque les cadenes d’Amarion, tornarà a lloms d’un drac alat i derrotarà la
nit. I els corbs i els voltors cediran el cel a estels i coloms. I callaran els
crits, s’endolciran les llàgrimes i de la sang naixeran jardins de roses. I no
hi haurà dia sense música, poble sense rialla i copa sense vi. I la màgia que
va sorgir del calze d’Arual alçarà la bandera del nou regne. I quan neve a les
muntanyes, un lleó i un carranc heretaran la corona.
L’endemà se n’adonaren
que no havia sigut un malson. Ploraren les campanes, callaren els rossinyols i
el cel es vestí de dol. S’agafaren de les mans i caminaren junts fins a la
tomba.
La tragueren de casa una nit de primavera. Un
mussol va alçar el vol. La lluna girà el cap. Els veïns van rodar la clau i van
abaixar les persianes. Se l’emportaren en un cotxe negre.
La finestra de la Safor és una de les meravelles que tenim al meu poble,
Vilallonga. La seua formació, almenys per a mi, és un autèntic misteri. Per
això sempre que m’he trobat amb un geòleg o amb algun enginyer de monts he
tractat que m’ajudaren a resoldre aquest xicotet enigma. “Això és molt fàcil,
home”, em va dir un dels professors de l’institut del poble, “veuràs, la Safor
és una serra que està formada per roques calcàries i, és clar, amb la
juxtaposició de les forces intraterrestres...” En fi, tal com els ha passat a
vostés, amb les primeres paraules de l’explicació, el misteri ja s’havia
convertit en un jeroglífic egipci. Un altre geòleg, molt bo, per cert, diuen
que donava classe a la Universitat de València, també va començar a explicar-me
el rotllo de les roques calcàries i de no sé quines pressions de l’atmosfera...
Resumint, tampoc l’exposició d’aquest segon científic va aconseguir
convéncer-me. 