Perdó

Perdó.

Perdó per embrutar-te

de sang

les botes.

Perdó.

Perdó per no permetre que

les teues mans

m’ofeguen.

Perdó.

Perdó per tacar-te

els taulells
amb els genolls.

L'alacrà negre

Quan s’ha encés el cigarret ha tornat a preguntar-se qui li mana invocar l’alacrà negre, si, en realitat, no li agrada gens fumar. Bé, exactament, no és així. Ell és, com dirien els experts, un fumador social. Una d’eixes persones que mai es compraria un paquet de tabac, però que, de tant en tant, li agrada compartir conversa i gintònic amb les espirals capricioses que dibuixa el fum d’un cigarret. Un a les mil. Dos o tres, a tot estirar. Però sempre en companyia. Mai ha sentit la necessitat de compartir confidències amb el tabac a soles. Per això ara no pot evitar sentir-se com un idiota. Per què s’ha encés eixe cigarret? A més és una nit freda. Atípica per a l’hivern de màniga curta i passejos a la vora de la mar amb les sabates a la mà d’aquest any. Però bé, ja està encés. Ja s’escapa el fum cap a les estreles i ell s’ha emportat el cigarret a la boca i ha aspirat fort. No ha fet bona cara. Ha sigut una xamada amarga i intensa.

Microeconomia

EleBé assaja un somriure davant l’espill. Hui serà el seu dia. Hui sí. Hi ha que veure els miracles que fa el maquillatge del Mercadona. Per no parlar de la superplanxaprofessional que es va comprar de segona mà en un portal d’intercanvis. Si pareix una artista! Hui no li diran que no. Hui tocarà a l’INEM, o com botons es diga ara, perquè la desapunten. L’oferta demanava una periodista amb experiència, capacitat organitzativa, formació en màrqueting digital i anglés alt. “Dis-me, espillet màgic, hi ha alguna periodista més experta i més formada que jo?”L’espill, l’espillet màgic, hipnotitzat amb la imatge enlluernadora d’EleBé, és incapaç de contradir-la. A més, no té notícia que Blancaneus haja aplicat a la mateixa oferta laboral.

                EleBé s’ha pintat els llavis amb un color burdeus que fa joc amb el vestit que s’ha posat. El vestit de les entrevistes. El que la va dur fins el final en aquells processos selectius en els quals, per ben poc, no la van triar. Medalla de plata i medalla de bronze. Per desgràcia en aquestes competicions només compta l’or. Amb la plata i el bronze, ni tan sols, es pot reconstruir l’autoestima. Però EleBé intueix que hui serà diferent. Hui li penjaran la medalla d’or i demostrarà a tot el món que no s’equivoca per continuar buscant faena de periodista. Se n’adonaran que a València encara es pot treballar en el món de la comunicació. Treballar i guanyar-se la vida, és clar. Perquè si ella volguera podria col·laborar en la ràdio del seu poble o en la revista de la seua amiga EmeCé. Gratis, sense problemes. Però Banquer, de moment, s’estima més els bitllets de veritat que no els del Monopoly. Per això ella necessita un treball de veritat. Un treball com el que ofereix eixe corporació d’estètica.

'En línia' amb Jaume Monzó

Hi ha vegades que les expectatives, especialment si són molt altes, fan que ens emporten alguna que altra decepció. Això ocorre quan visites alguna ciutat on mai havies estat, quan et presenten a alguna persona que admiraves, quan tastes un plat en el restaurant de moda o també quan lliges un llibre del que tothom ha parlat bé. Per sort, tot i les altes expectatives que tenia dipositades en la novel·la de Jaume Monzó, he de confessar que ‘En línia’ m'ha encantat.

Les lectures de 2014

Si continueu llegint veureu quines han sigut les meues lectures durant l’any que acaben de deixar arrere. La majoria d'elles m’han fet passar molt bons moments al llit (no mal/benpenseu, cadascú llig on vol):

INSOMNI

–Xisssst! Xisssst!

–Zzzzz... Zzzzz...

–Xissst, MiniOa! Xissst! Xissst!

–...

–MiniOa! Estàs despert?

–... Sí, MiniOb... Ara crec que sí... Què passa...

–No sé, estava cavil·lant... Creus que hem fet bé?

–Una altra vegada, MiniOb! Pensava que ja ho havíem deixat clar fa deu minuts!