El
dia que la iaia feia coques, especialment si eren escaldaes, s’acabaven totes les penes. Les de
pasta bona també ens agradaven molt, però les escaldaes... Antigament eren el menjar habitual de la gent més humil
perquè, amb un poc de farina, una sardina de bota, un grapadet d’herbes i una
ceba, menjava tota la família. En la nostra infància, per la feina que donaven
i perquè la iaia ja estava major, les feia només de tant en tant. Per això els
dies de coques eren dies de festa.
dissabte, 14 de març del 2020
diumenge, 20 d’octubre del 2019
La guerra
La guerra dels set regnes finalitzà quan tots acordaren crear el País de l'Arc de Sant Martí.dilluns, 14 d’octubre del 2019
dimecres, 31 de juliol del 2019
Plou
El vent escampa perfums de tarongers humits,
que alliberen matins de tronades,
cassoles d’arròs caldós,
i vesprades de ciris, set i mitja i bingo.
Pròleg de xonetes, moros i avellanencs
i qui sap si d’esclata-sangs i morenes.
Empremtes d’un temps analògic,
viscut en un paradís perdut.
dijous, 20 de juny del 2019
Inseguretats...
Les inseguretats
són unes boles de ferro que duem nugades als turmells. Unes cadenes rovellades
que ens ofeguen. La metzina que ens contamina l’alegria de viure. Les tisores
amb què ens tallem les ales. Són vidres que decidim xafar. Sal que escampem
sobre el xocolate. Són els esbarzers de la vora del camí. La nit òrfena de lluna.
El cel gris. El rellotge sense arena. El tren que passa. La vida que et
conten...
dissabte, 25 de maig del 2019
La màgia de la iaia
La
iaia Pepica s’alçava cada matí poc després que l’únic gall que quedava al poble
es llevara les lleganyes. Potser no havia passat bona nit. Li costava conciliar
el son. Ella, en comptes de comptar borreguets, s’estimava més endormiscar-se
al caliu de les notícies de la ràdio. Cada nit l’acompanyava un vell transistor
en què, com ja no s’hi veia bé, Carlos o jo havíem de sintonitzar-li Radio Nacional Todo Noticias. Un transistor
que ressonava en el silenci del carrer i s’escolava entre les parets de les
cases veïnes perquè feia un pocs anys més que les orelles havien deixat
d’enregistrar-li la majoria dels sons elementals de la vida.
No
era estrany, de fet ocorria sovint, que deixara el llit abans del quicquiriquic
del gall. El mal d’esquena la mortificava i asseguda a la cadireta de la cuina
el suportava millor. Solia desdejunar-se unes sopes de pa en un succedani de
café amb llet que preparava amb malta d’ordi i llet d’ametla. Això a primera
hora, perquè a mitjan matí, quan el meu germà i jo baixàvem a desdejunar encara
amb els llençols marcats a la cara, es feia un llesqueta de pa amb pernil,
sobrassada o peça negra.
dilluns, 14 de gener del 2019
L'home de la plaça del Carme
A la plaça del Carme hi ha un home que, amb la
mirada, sosté la façana del convent perquè no caiga. Carrega una motxilla,
reblida de dilluns negres, que li recargola l’ànima. Pols en les sabates, neu
en els cabells i corcons en les butxaques. La gent el mira però no el veu. El vent
l’espenta però no se l’emporta. Els gossos l’oloren i passen de llarg.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)