A la plaça del Carme hi ha un home que, amb la
mirada, sosté la façana del convent perquè no caiga. Carrega una motxilla,
reblida de dilluns negres, que li recargola l’ànima. Pols en les sabates, neu
en els cabells i corcons en les butxaques. La gent el mira però no el veu. El vent
l’espenta però no se l’emporta. Els gossos l’oloren i passen de llarg.
No importa que els xiquets juguen a la pilota,
que els arbres escampen el bronze de la tardor o que les oronelles reciten a
Bécquer. Cercat per la pluja, acaronat per la lluna o colrat pel sol, ell
continuarà ferm, dret i decidit. No siga que un dia desvie la mirada i caiga la
façana del convent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada