La màgia de la iaia

La iaia Pepica s’alçava cada matí poc després que l’únic gall que quedava al poble es llevara les lleganyes. Potser no havia passat bona nit. Li costava conciliar el son. Ella, en comptes de comptar borreguets, s’estimava més endormiscar-se al caliu de les notícies de la ràdio. Cada nit l’acompanyava un vell transistor en què, com ja no s’hi veia bé, Carlos o jo havíem de sintonitzar-li Radio Nacional Todo Noticias. Un transistor que ressonava en el silenci del carrer i s’escolava entre les parets de les cases veïnes perquè feia un pocs anys més que les orelles havien deixat d’enregistrar-li la majoria dels sons elementals de la vida. 

No era estrany, de fet ocorria sovint, que deixara el llit abans del quicquiriquic del gall. El mal d’esquena la mortificava i asseguda a la cadireta de la cuina el suportava millor. Solia desdejunar-se unes sopes de pa en un succedani de café amb llet que preparava amb malta d’ordi i llet d’ametla. Això a primera hora, perquè a mitjan matí, quan el meu germà i jo baixàvem a desdejunar encara amb els llençols marcats a la cara, es feia un llesqueta de pa amb pernil, sobrassada o peça negra. 

A penes havíem desdejunat, començava a conjurar els perols. El ritual l’iniciava, ganivet en mà, asseguda front al poal del fem. Mentre pelava la tomaca, tallava la pebrera o desgranava els fartets o els fesols de la peladilla, entre les dents se li escapaven xiuxiuejos i sentències. Paraules sordes i sibilacions nervioses que adobava amb alçades i baixades de celles, mossegades de llavis o encolliments de muscles. Uns sortilegis que, tot i que encara no ho sabíem, eren fonamentals per garantir l’èxit de la recepta. En recitar-los la iaia es posava en contacte amb les sàvies de les generacions anteriors que li havien transmés la màgia dels foguers.

El procés continuava amb la ganiveta i la tauleta de fusta. No calia que jurara que havia nascut en casa de carnissers. Donava gust veure-la trossejar el pollastre i el conill que sofregiria tot seguit. Moment en el qual la casa s’omplia amb l’aroma de l’oli calent, la dolçor tímida de la tomaca i la carn tenyida d’or i de verd. Dos pessiguets més de paraules màgiques a l’hora d’afegir-hi l’aigua. Mitja hora de remorejos de bombolles grogues abans d’abocar-hi l’arròs. Un parenostre i dos avemaries, i tres plats d’arròs caldós sobre la taula. La màgia de la iaia no acabava encara, perquè mentre l’arròs reposava, es treia de la màniga un altre conjur per acabar amb la coentor de la ceba de l’amanida.

Les agulles del rellotge han dansat bona cosa des d’aquells anys. Les planes del calendari, com les fulles grogues d’un arbre a la tardor, s’han renovat. Hem viscut dies de sol i nits de tronades. La iaia, molt al nostre pesar, es va retrobar amb el iaio i la buidor va omplir la cuina. Per cobrir aquella absència, Carlos i jo vam prendre el relleu. Per sort, ens va deixar la màgia. Ara som nosaltres qui la invoquem, cada vegada que ens tanquem a la cuina per conjurar els perols.