El
dia que la iaia feia coques, especialment si eren escaldaes, s’acabaven totes les penes. Les de
pasta bona també ens agradaven molt, però les escaldaes... Antigament eren el menjar habitual de la gent més humil
perquè, amb un poc de farina, una sardina de bota, un grapadet d’herbes i una
ceba, menjava tota la família. En la nostra infància, per la feina que donaven
i perquè la iaia ja estava major, les feia només de tant en tant. Per això els
dies de coques eren dies de festa.
Al
meu germà i a mi ens agradava molt clavar el nas a la cuina quan la iaia les
preparava. Posava un perol al foc amb aigua, un sospir d’oli i dos pessiguets sal.
En alçar el bull, l’apagava. Era llavors quan afegia la farina (sempre la
mateixa quantitat que d’aigua; és a dir, si havia posat tres gots d’aigua, hi
abocava tres de farina) i quan havia de menejar i menejar la pasta amb un
cullerot de fusta, fins que els ingredients quedaren ben barrejats i es desferen
tots els grums. Tot i que en altres pobles de la comarca les fan amb farina de
dacsa o amb una proporció que combina la de dacsa amb la de blat, tant la iaia,
com la tia Enriqueta –almenys que jo recorde– només en gastaven de blat. El nom
de coques escaldaes ve, precisament,
d'eixa manera de preparar-les. La farina, abans de
començar a pastar, s’escalda.
Mentre
esperàvem que la massa perdera un poc de temperatura per poder donar forma a
les coques, la iaia aprofitava per posar a punt els diversos mulladors amb què
ens les menjaríem. En aquella època, les que més ens agradàvem eren les de
tomaca. Les de ceba i pésols, a poc a poc, anàrem tolerant-les. Mentre que les
d’herbes, les de roselles o les que només tenien una sardina salada enmig
solien quedar-se al plat perquè se les menjaren els majors. A mesura que et
feies major les preferències canviaven. Un símptoma inequívoc que indicava que
ja havies deixat enrere la infantesa era que les de roselles començaven a
encisar-te. Ja fa molt de temps, massa, que a Carlos i a mi ens agraden més aquelles
on predomina el verd.
Per
donar forma a les coques, féiem unes boles amb la pasta –més o menys de la
grandària d’una pilota de vaqueta–, les posàvem enmig de dos fulls de paper
vegetal i, amb una cassola o un altre perol, les aplanàvem. Acte seguit,
posàvem paper vegetal al fons de les llandes del forn, col·locàvem les coques
damunt i les omplíem amb la tomaca, la ceba fregida o les herbes. La tia
Enriqueta, perquè li capieren més en cada llanda, el que feia era tancar-les i,
aleshores, semblaven pastissets salats o cocotets, com la gent major encara diu
a Vilallonga. Tot i que nosaltres les coíem al forn, també es poden fer a la
planxa, sempre i quan hi poses un rajolí d’oli perquè no s’apeguen i que la
paella estiga ben calenta. Una altra manera de menjar-se-les, consisteix a
preparar les coques llises, és a dir, sense res, traure els mulladors a taula i
que cada u se les òmpliga amb allò que més li agrade.
Preparades
d’una manera o d’una altra, les coques escaldaes
són un plat que no tenen res que envejar als que preparen els grans
restauradors d’una, dos o tres mil estreles Michelín. Perquè, a banda
d’omplir-te la panxa, porten, amb elles, un bagatge cultural que es perd en
l’origen dels temps i, el que per a mi és més important, conjuren les fades
perquè la iaia vinga d’allà on estiga i per tornar a seure a taula amb
nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada