Ja quasi toques la terra,
però la fusta de la barca on navegues
està corcada
i no saps si aguantarà
un altre
colp de la mar.
El fons
de l’oceà
és un cementeri sembrat
d’homes i dones que empenyoraren la vida
i moriren sense epitafi.
Records esborrats pel salnitre,
ànimes devorades pels taurons,
budells pudents farcits de tarquim.
Sí,
has d’assumir-ho.
Més prompte que tard
els acompanyaràs.
Les ones ja esmolen
la dalla que et farà etern.
I els daus
escriuen el nom de
qui t’arrossegarà fins l'infinit.
Mai
xafaràs el Paradís.
Lleva-t’ho del cap.
Perquè el mar
només reserva la glòria
Per a
aquells que saben enganyar-lo.
Seràs
la
calavera
del pirata infeliç.
L’espectre
del mariner ofegat.
La llegenda
de l’home que volia navegar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada