Ho confesse: de menut volia
ser futbolista. Sí, com quasi tots els xiquets. Ja ho sé, no sóc massa
original. Però m’agradava tant jugar al futbol que m’haguera encantat poder
haver-me dedicat professionalment. Jugava de porter i, humilment, pense que
malament del tot no ho feia. Era molt àgil, tenia bastants reflexos i no tenia
por de llançar-me als peus del davanter de torn que s’acostava corrent cap a la
porteria com un bou en zel. Només ma mare sap quants pantalons va haver de
sargir-me i quantes ulleres em van rebentar a base de balonades. Però no. No
vaig arribar a ser futbolista. Segurament em faltaven un quants centímetres
d’alçada. Amb els balons aeris, certament, era una calamitat. I, per damunt de
tot, no tenia gens de confiança en mi mateix i cada vegada que jugava un partit
oficial, em feia més i més xicotet i patia de mal de panxa i de cap, i em
costava respirar. La vida, però, em va espentar cap al periodisme, la docència
i l’escriptura. I per aquest motiu, fa uns anys se’n va passar pel cap escriure
una novel·la en la que un dels temes principals fóra el futbol. El resultat va
ser ‘A boca de canó’.
Vaig
invertir dos anys en la redacció de la novel·la, els dos cursos que vaig passar
treballant a Almoradí allunyat de la meua família. Dos anys molt durs, que van
coincidir amb el tancament d’RTVV (que a casa ho vam viure d’una manera molt
intensa, ja que la meua dona treballava a Ràdio 9). Però també va tindre la
seua part positiva. A la Vega Baixa van nàixer Vera i Àngel, els dos grans
personatges de la novel·la. Allà va ser on vaig plorar les seues desgràcies i
on em vaig alegrar amb els seus petits èxits. Perquè, encara que sone estrany,
la redacció de la novel·la va ser tan intensa, que de vegades em costava
reconéixer què ocorria a la realitat i què pertanyia només a l’univers de la
ficció.
Publicar
la novel·la va ser una altra xicoteta aventura, que mereixeria una altra
novel·la. Però per no avorrir-los en excés, anirem al gra. Bromera va apostar
pel projecte i en setembre de l’any passat, “A boca de canó” va arribar a totes
les llibreries. Gràcies a la tasca de promoció de l’editorial i a la
complicitat d’alguns professors amics, els joves lectors van començar a
conéixer les desventures dels protagonistes de la novel·la. De seguida
m’arribaren bones notícies. En general, la novel·la estava agradant als
estudiants que l’havien llegida. Però quan penses que ja no pots rebre res més,
dimarts passat em van telefonar des de l’Associació de Bibliotecaris Valencians
i em van dir que havien decidit atorgar-te el premi Samaruc a la millor
novel·la juvenil.
L’acte
de lliurament dels premis va tindre lloc divendres passat al restarant Jardins
del Palau. Els bibliotecaris valencians també van premiar Vicent Sanhermelando
i la seua obra “Ximo Potter i el col·leccionista de mòbils” com a millor obra
infantil. Marga Bau, bibliotecària de Beniparell, va aconseguir el
reconeixement a la biblitecària de l’any. I l’escriptor Alfons Cervera va rebre
el premi al Bibliotecari d’Honor. El cantautor valencià Paco Muñoz va posar la veu i la música. L’acte
va comptar amb la participació de nombroses personalitats del món literari i
editorial valencià i amb diversos representants polítics com els alcaldes de València
i d’Alboraia.
Una
vegada més, m’agradaria aprofitar aquestes línies per donar les gràcies a totes
les membres del jurat, a l’Associació de Bibliotecaris Valencians i a tots els
que, d’una manera o d’una altra, van col·laborar perquè “A boca de canó” es
fera realitat.
Moltes gràcies a totes i a
tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada