La dama de negre,
maleïda siga,
ha tornat de l’infern.
Ningú no la volia
acollir
i, per això, ha tocat
a ma casa.
Corbs i voltors,
plomes negres i
rialles malignes,
l’acompanyaven.
El dia s’ha
esvaït
sota un mant de
núvols.
Les campanes s’han
quedat afòniques.
Un violinista ha
desempolsegat les partitures del rèquiem.
I la maleïda
senyora,
amb la mà ossuda,
ha assenyalat la
flor més bonica del jardí.
De res han servit
les llàgrimes ni els precs;
perquè quan la negra
senyora esmola la dalla,
la música s’apaga
i la llum s’asseca.
Agafem-nos de les
mans
i plorem tots
junts,
perquè ja mai més
la veurem.
La dama maligna
se l’ha emportat
i ens ha deixat
el cor amarg,
l’ànima esgarrada
i la roba fosca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada