Sóc incapaç de comprendre
perquè moltes vegades,
massa,
gaudim l’ara,
quan ja s’ha transformat en
adés.
Tampoc entenc la raó
per la qual,
moltes
altres ocasions,
l’imaginem
camuflat entre la boira del
després.
diumenge, 16 d’agost del 2015
La bèstia
El Sud i el Nord
li estiren dels braços i de les cames
i voldrien arrancar-li els budells.
Però no saben que després de la tempesta
l’andragó es transforma en drac
i la sang, en foc.
Li llançaran pedres, fletxes i atxes;
però no podran traspassar
les escates de la bèstia.
La pluja
La pluja
vessa les llàgrimes de l’ànima,
vessa les llàgrimes de l’ànima,
i destil·la la
tristor
que ningú recorda
ja
com havia sorgit
en les profunditats
del cor.
Tristor,
planta borda
que escampes les
arrels
per tot arreu
i creixes
descontrolada,
enterbolint la
mirada,
tenyint de negre
els pensaments
i esborrant els
camins
que els peus
somiaven construir
demà.
demà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)