El bolígraf màgic

El bolígraf amb el qual he escrit aquest post és bastant normalet i, a banda de lletres i gargots, no em permet fer cap altra cosa extraordinària. Una llàstima, perquè si haguera tingut l’opció, m’hauria agradat comprar-me’n un màgic. Sí, un d’eixos que són capaços de convertir en realitat tot allò que escrivim. S’imaginen tot allò que podríem fer? Podríem, per exemple, crear un món millor i més just. Un lloc on els diccionaris no arreplegaren paraules com discriminació, fam o misèria. Un món on cada u poguera viure d’acord amb les seues creences, sense haver de preocupar-se de mirades reprovatòries o de dits sentenciadors. Un món on tots treballàrem en benefici de la Humanitat, per damunt d’interessos particulars o d’actituds egoistes. Un lloc on l’odi i la violència estigueren proscrits, i l’amor i l’empatia inspiraren les lleis i els decrets.

La reconstrucció de Gandònia

Quan els primers rajos del sol anunciaren que la nit moria, Ingrid, tremolosa, decidí abandonar la foscor. Estava exhausta després de set sols i de set llunes de combats. Tenia la boca seca. Quan havia sigut l’última vegada que s’havia banyat els llavis? Ahir? Despús-ahir? Ja ni se’n recordava. El seu aspecte era monstruós. Per sort no hi havia cap espill que poguera mostrar-li la classe de criatura en la qual s’havia convertit. No s’hi hauria reconegut. Fins i tot hauria tingut por d’aquella mirada deshumanitzada i d’aquell rostre cobert de sang i de nafres. Avançava amb un ritme descompassat perquè el peu esquerre havia oblidat caminar. Però Ingrid serrava les dents, amb ràbia, i engolia el dolor. El temps de les llàgrimes havia expirat.

Tirans, miserables, monstres...

Ens hem convertit en tirans. Sí, com ho lligen. Sona dur. Però, per desgràcia, no trobe una paraula més adequada per definir la mena de criatura que cada dia gasta el nostre nom i es vesteix amb una roba semblant a la nostra.  Som uns miserables amb la mirada estràbica, el cor congelat i les mans nugades. Uns éssers insensibles que vivim dins d’una bambolla que ens protegeix de l’autèntica realitat. La realitat dels taüts, dels dies sense pa, dels tsunamis que s’emporten els records i de terratrèmols que esclafen la dignitat. Tot ocorre allí. En les profunditats de la televisió. En la part més fosca de la pantalla del mòbil d’última generació que ens hem comprat perquè el que ens van regalar per Nadal ja no ens agrada. Allí. Fora. Ben lluny de la bambolla. O, de vegades, tan a prop que la bena que duem als ulls, no ens ho deixa veure.