La
iaia Pepica s’alçava cada matí poc després que l’únic gall que quedava al poble
es llevara les lleganyes. Potser no havia passat bona nit. Li costava conciliar
el son. Ella, en comptes de comptar borreguets, s’estimava més endormiscar-se
al caliu de les notícies de la ràdio. Cada nit l’acompanyava un vell transistor
en què, com ja no s’hi veia bé, Carlos o jo havíem de sintonitzar-li Radio Nacional Todo Noticias. Un transistor
que ressonava en el silenci del carrer i s’escolava entre les parets de les
cases veïnes perquè feia un pocs anys més que les orelles havien deixat
d’enregistrar-li la majoria dels sons elementals de la vida.
No
era estrany, de fet ocorria sovint, que deixara el llit abans del quicquiriquic
del gall. El mal d’esquena la mortificava i asseguda a la cadireta de la cuina
el suportava millor. Solia desdejunar-se unes sopes de pa en un succedani de
café amb llet que preparava amb malta d’ordi i llet d’ametla. Això a primera
hora, perquè a mitjan matí, quan el meu germà i jo baixàvem a desdejunar encara
amb els llençols marcats a la cara, es feia un llesqueta de pa amb pernil,
sobrassada o peça negra.
