A la plaça del Carme hi ha un home que, amb la
mirada, sosté la façana del convent perquè no caiga. Carrega una motxilla,
reblida de dilluns negres, que li recargola l’ànima. Pols en les sabates, neu
en els cabells i corcons en les butxaques. La gent el mira però no el veu. El vent
l’espenta però no se l’emporta. Els gossos l’oloren i passen de llarg.