PREMI SAMARUC 2016 A LA MILLOR NOVEL•LA JUVENIL PER “A BOCA DE CANÓ”

Ho confesse: de menut volia ser futbolista. Sí, com quasi tots els xiquets. Ja ho sé, no sóc massa original. Però m’agradava tant jugar al futbol que m’haguera encantat poder haver-me dedicat professionalment. Jugava de porter i, humilment, pense que malament del tot no ho feia. Era molt àgil, tenia bastants reflexos i no tenia por de llançar-me als peus del davanter de torn que s’acostava corrent cap a la porteria com un bou en zel. Només ma mare sap quants pantalons va haver de sargir-me i quantes ulleres em van rebentar a base de balonades. Però no. No vaig arribar a ser futbolista. Segurament em faltaven un quants centímetres d’alçada. Amb els balons aeris, certament, era una calamitat. I, per damunt de tot, no tenia gens de confiança en mi mateix i cada vegada que jugava un partit oficial, em feia més i més xicotet i patia de mal de panxa i de cap, i em costava respirar. La vida, però, em va espentar cap al periodisme, la docència i l’escriptura. I per aquest motiu, fa uns anys se’n va passar pel cap escriure una novel·la en la que un dels temes principals fóra el futbol. El resultat va ser ‘A boca de canó’.