Un paper vell escrit amb paraules misterioses

D’ací molts, però que molts anys, potser cent, tal vegada dos-cents, o millor, que cada u imagine la data que més s’estime, un xiquet, segurament trasbalsat pel verí de la curiositat, trobarà aquest text entre tones de papers inservibles, darrere d’un fals barandat en una biblioteca mig ensorrada d’una casa abandonada. Intentarà llegir-lo, però tot i que algunes paraules li resultaran familiars, no serà capaç de desxifrar-lo. Aleshores se li il·luminarà la ment i li’l portarà corrents al seu iaio, que serà ja major i estarà prenent el sol assegut en un banc de la plaça ( si és que en eixe temps encara queden bancs i places). Li preguntarà si, tal volta, aquest text pot estar escrit en aquella llengua estranya que el seu avi deia que antigament parlava la gent. El iaio riurà l’ocurrència del xiquet, li pessigarà la galta afectuosament i tractarà de fer-li entendre que el seu avi no tenia el cap massa ben afinat. I li assegurarà que, tret del iaio “que ja t’he dit que estava tocat del perol”, no havia sentit dir a ningú que allí s’haguera parlat mai una llengua diferent de la que estaven parlant en aquell moment. Llavors iaio i nét oblidaran el paper damunt del banc (o del lloc on estiguera assegut el iaio) i se n’aniran, més lent que ràpid, camí de casa per dinar.