La necessitat d'obrir un blog

La seua dona ja fa temps que està cansada que només li dirigisca la paraula per queixar-se d’açò o d’allò altre; per dir-li que li fa mal ací o allà o que si en el treball ‘ja veus tu’ o ‘no n’hi ha dret’. Ella ja no pot més, però com encara l’estima, l’ha animat a obrir un blog perquè hi aboque tota la merda que li remou els budells. I ell diu que sí, que, potser, té raó, que n’hauria d’obrir un; però que per açò o per allò altre o per déu sap què, no troba el moment. Ell és conscient que ha de canviar. Que tal vegada se’n queixa massa. Però és que fa una setmana que no deixa de ploure. Quan s’alça, quan torna de la faena, quan es gita... Aigua. Aigua. Aigua. I vent. I llamps. I roba estesa que no s’asseca. I quantes rentadores tenim pendents? I saps que el puto traster que s’ha tornat a inundar? I segur que les vacances de Pasqua també les tindrem passades per aigua. És que a València no sap ploure, diuen. Tot i que Vicente, el gallec, considera que ací vivim al paradís. Que a la seua terra sempre és així i que la gent, fins i tot, acaba amb l’humor rovellat. Què sabrà ell del paradís? Sí, tot és una merda. I la seua dona té raó. Si obrira eixe maleït blog, segur que després d’escriure tot el que se li passa pel cap i li lleva la son, es trobaria molt millor. Però, ¿com ha d’obrir un blog, si no sap ni escriure i cada vegada que seu davant de l’ordinador “Houston, tenim un problema”?