LES ORONELLES

M'ha ocorregut de nou. He tancat els ulls i, sense voler, he viatjat uns quants anys enrere. La màquina del temps s'ha detingut en un dels primers estius que el meu germà i jo passàvem al poble amb la iaia. En ajuntar les parpelles he tornat a gaudir amb les batalles aèries que cada matí protagonitzaven les oronelles al nostre carrer. Piu, piu, piu!! Xiu, xiu, xiu!! Ratatatatà, ratatatatà! Eren com avions de guerra en miniatura que es llançaven al buit vertiginosament des de la base militar que, déu sap quan, havien instal·lat davall de la teulada de ca la Bartola. Molts matins, quan em despertava poc després que el sol es llevara les lleganyes, pujava al terrat i des d’allí, recolzat en la barana, em quedava bocabadat davant d'acrobàcies impossibles i de vols diabòlics a ras de terra. Per molt que la iaia diguera el contrari, jo estava convençut que allí no ocorria res sense el permís d’aquelles màquines de volar blanquinegres.

                Els teuladins també animaven els matins estiuencs. De tant en tant, s’arriscaven a baixar al món dels humans per endur-se dos o tres molletes de pa que havien detectat des de les altures. Però eren ben pocs aquests valents, ja que feia temps que havia corregut la veu de la terrible ferocitat de la gata d’Irene. Fins i tot els gossos més grans s’encomanaven a la Mare de Déu cada divendres quan havien de travessar el nostre carrer camí de la plaça, on acudien per emportar-se les sobres dels venedors. Recorde que una vegada un pastor alemany, quasi més gran que un cavall, fugí carrer amunt, amb la cua entre les cames,  quan aquella gata negra, blanca i taronja se li va tirar damunt. Segurament per això, Jackie, el gos de la Bartola, que a penes alçava mig pam del terra, quan se n’anaven a missa, s’estimava més tirar pel carrer de Tarrassó, tot i que per allí el trajecte s’allargava dos o tres minuts.

                Aquells estius feien olor a gesmil. Al pati teníem un gesmiler tan gran i poblat amb tantes flors, que de menut pensava que un dia els principals fabricants de perfums del món farien cua a la porta de cara per traure’n l’essència i elaborar una nova fragància. Ja no me’n recorde quan el vam arrancar. Deien que l’interessava més el que ocorria a cal veí que a la nostra; perquè pujà i pujà per la paret fins que va aconseguir recolzar-se en la teulada que donava a la casa del costat. I, és clar, això no es podia consentir. Això, i que cada dia plorava centenars de flors marcides que ma mare i la iaia agranaven, vesprada rere vesprada, amb una resignada paciència. Alguna vegada intentaren, sense massa èxit, que el meu germà i jo ens familiaritzàrem amb els secrets d’aquella misteriosa dansa amb granera. Però, en aquells dies, Carlos i jo teníem poca curiositat pel que ocorreguera dins de la casa. La vida esclatava amb plenitud portes afora i ens proposava mil i una aventures.

               Cada matí, després de desdejunar-nos, tancàvem la porta i ens endinsàvem en un món màgic i incert  amb la mateixa curiositat  que va mostrar el doctor Livingstone quan desembarcà a la costa d’Àfrica. Un territori perillós, el nostre carrer, que s’estenia entre l’antiga farmàcia i l’ajuntament. Per sort no érem els únics exploradors. En aquelles aventures ens acompanyaven Voro i Fàtima (els fills de Milieta i de Roberto, el fontaner) i Rafa, el forneret, amb qui anys més tard descobriria els secrets de la pesca de la llissa amb una pasta que ens va ensenyar a fer el seu germà amb iogurt blanc i farina. Els nostres cosins, David i, especialment, Julio, tot i que vivien a l’altra punta del poble, no tardaren a integrar-se en aquest grup d'aventurers.

                A mesura que ens vam fer fadrins aquell regne màgic es va estendre pels carrers del voltant i arribà fins la font de setze, la capella i l’ermita, per un costat, i el parc i la font dels lleons, per l’altre. També allí les oronelles vigilaven, atentes, des del cel i anotaven totes les nostres malifetes perquè el rei volador tinguera clar si eixe any mereixeríem joguets o, pel contrari, bona cosa de carbó.