El vent escampa perfums de tarongers humits,
La
iaia Pepica s’alçava cada matí poc després que l’únic gall que quedava al poble
es llevara les lleganyes. Potser no havia passat bona nit. Li costava conciliar
el son. Ella, en comptes de comptar borreguets, s’estimava més endormiscar-se
al caliu de les notícies de la ràdio. Cada nit l’acompanyava un vell transistor
en què, com ja no s’hi veia bé, Carlos o jo havíem de sintonitzar-li Radio Nacional Todo Noticias. Un transistor
que ressonava en el silenci del carrer i s’escolava entre les parets de les
cases veïnes perquè feia un pocs anys més que les orelles havien deixat
d’enregistrar-li la majoria dels sons elementals de la vida. 
A la plaça del Carme hi ha un home que, amb la
mirada, sosté la façana del convent perquè no caiga. Carrega una motxilla,
reblida de dilluns negres, que li recargola l’ànima. Pols en les sabates, neu
en els cabells i corcons en les butxaques. La gent el mira però no el veu. El vent
l’espenta però no se l’emporta. Els gossos l’oloren i passen de llarg. 
