L'home de la plaça del Carme

A la plaça del Carme hi ha un home que, amb la mirada, sosté la façana del convent perquè no caiga. Carrega una motxilla, reblida de dilluns negres, que li recargola l’ànima. Pols en les sabates, neu en els cabells i corcons en les butxaques. La gent el mira però no el veu. El vent l’espenta però no se l’emporta. Els gossos l’oloren i passen de llarg. 

`Que no us enganyen..."

Que

no us enganyen

aquells que sembren

les ànimes d’argelagues.

Que

no us confonguen

aquells que trepitgen

les roselles del bancal

Ni

tampoc

aquells altres

que reparteixen etiquetes

o que assenyalen amb el dit.

La dama de negre

La dama de negre,

maleïda siga,

ha tornat de l’infern.

Ningú no la volia acollir

i, per això, ha tocat a ma casa.

Corbs i voltors,

plomes negres i rialles malignes,

l’acompanyaven.

El dia s’ha esvaït

sota un mant de núvols.

Les campanes s’han quedat afòniques.

Un violinista ha desempolsegat les partitures del rèquiem.

I la maleïda senyora,

amb la mà ossuda,

ha assenyalat la flor més bonica del jardí.

La cançó del navegant

Ja quasi toques la terra,

però la fusta de la barca on navegues

està corcada

i no saps si aguantarà

un altre

colp de la mar.

El  fons de l’oceà

és un cementeri sembrat

d’homes i dones que empenyoraren la vida

i moriren sense epitafi.

Records esborrats pel salnitre,

ànimes devorades pels taurons,

budells pudents farcits de tarquim.

PREMI SAMARUC 2016 A LA MILLOR NOVEL•LA JUVENIL PER “A BOCA DE CANÓ”

Ho confesse: de menut volia ser futbolista. Sí, com quasi tots els xiquets. Ja ho sé, no sóc massa original. Però m’agradava tant jugar al futbol que m’haguera encantat poder haver-me dedicat professionalment. Jugava de porter i, humilment, pense que malament del tot no ho feia. Era molt àgil, tenia bastants reflexos i no tenia por de llançar-me als peus del davanter de torn que s’acostava corrent cap a la porteria com un bou en zel. Només ma mare sap quants pantalons va haver de sargir-me i quantes ulleres em van rebentar a base de balonades. Però no. No vaig arribar a ser futbolista. Segurament em faltaven un quants centímetres d’alçada. Amb els balons aeris, certament, era una calamitat. I, per damunt de tot, no tenia gens de confiança en mi mateix i cada vegada que jugava un partit oficial, em feia més i més xicotet i patia de mal de panxa i de cap, i em costava respirar. La vida, però, em va espentar cap al periodisme, la docència i l’escriptura. I per aquest motiu, fa uns anys se’n va passar pel cap escriure una novel·la en la que un dels temes principals fóra el futbol. El resultat va ser ‘A boca de canó’.

Entre "Gegants de gel", "hongaresos que tornen" i escriptors que amenancen amb "callar"

Arriba l'últim dia de l'any i toca, com ja ve sent tradició, compartir amb vosaltres les lectures d'enguany. Un any de lectures molt variades, com veureu:

Presentació de 'A boca de canó'

La llibreria Bernat Fenollar del bon amic Valentín, al barri de Russafa, ha acollit la presentació de la meua nova novel·la 'A boca de canó'. Amb aquest acte hem culminat un procés literari que va començar en setembre de 2012, quan vaig escriure les primeres línies del llibre al pis que tenia llogat a Almoradí, on la Conselleria em va enviar dos cursos. Durant aquell temps, mentre les meues filles es criaven sense pare i la meua dona vivia en primera persona el drama de l'ERO, primer, i,després, el tancament d'RTVV;  jo, en la solitud de la Vega Baixa, escrivia una història protagonitzada per una jove futbolista anomenada Vera i el seu entrenador, Àngel. Uns mesos després d'acabar la versió definitiva, octubre de 2014, Josep Gregori, director de Bromera, em va telefonar per anunciar-me que l'editorial em publicaria la novel·la. Almenys tot el temps que havia estat sense la meua família tenia la seua recompensa.