Que
no
us enganyen
aquells
que sembren
les
ànimes d’argelagues.
Que
no
us confonguen
aquells
que trepitgen
les
roselles del bancal
Ni
tampoc
aquells
altres
que
reparteixen etiquetes
o
que assenyalen amb el dit.
dilluns, 14 de gener del 2019
dilluns, 5 de juny del 2017
La dama de negre
La dama de negre,
maleïda siga,
ha tornat de l’infern.
Ningú no la volia
acollir
i, per això, ha tocat
a ma casa.
Corbs i voltors,
plomes negres i
rialles malignes,
l’acompanyaven.
El dia s’ha
esvaït
sota un mant de
núvols.
Les campanes s’han
quedat afòniques.
Un violinista ha
desempolsegat les partitures del rèquiem.
I la maleïda
senyora,
amb la mà ossuda,
ha assenyalat la
flor més bonica del jardí.
dilluns, 12 de desembre del 2016
La cançó del navegant
Ja quasi toques la terra,
però la fusta de la barca on navegues
està corcada
i no saps si aguantarà
un altre
colp de la mar.
El fons
de l’oceà
és un cementeri sembrat
d’homes i dones que empenyoraren la vida
i moriren sense epitafi.
Records esborrats pel salnitre,
ànimes devorades pels taurons,
budells pudents farcits de tarquim.
dilluns, 13 de juny del 2016
PREMI SAMARUC 2016 A LA MILLOR NOVEL•LA JUVENIL PER “A BOCA DE CANÓ”
Ho confesse: de menut volia
ser futbolista. Sí, com quasi tots els xiquets. Ja ho sé, no sóc massa
original. Però m’agradava tant jugar al futbol que m’haguera encantat poder
haver-me dedicat professionalment. Jugava de porter i, humilment, pense que
malament del tot no ho feia. Era molt àgil, tenia bastants reflexos i no tenia
por de llançar-me als peus del davanter de torn que s’acostava corrent cap a la
porteria com un bou en zel. Només ma mare sap quants pantalons va haver de
sargir-me i quantes ulleres em van rebentar a base de balonades. Però no. No
vaig arribar a ser futbolista. Segurament em faltaven un quants centímetres
d’alçada. Amb els balons aeris, certament, era una calamitat. I, per damunt de
tot, no tenia gens de confiança en mi mateix i cada vegada que jugava un partit
oficial, em feia més i més xicotet i patia de mal de panxa i de cap, i em
costava respirar. La vida, però, em va espentar cap al periodisme, la docència
i l’escriptura. I per aquest motiu, fa uns anys se’n va passar pel cap escriure
una novel·la en la que un dels temes principals fóra el futbol. El resultat va
ser ‘A boca de canó’.dijous, 31 de desembre del 2015
Entre "Gegants de gel", "hongaresos que tornen" i escriptors que amenancen amb "callar"
Arriba l'últim dia de l'any i toca, com ja ve sent tradició, compartir amb vosaltres les lectures d'enguany. Un any de lectures molt variades, com veureu:diumenge, 22 de novembre del 2015
Presentació de 'A boca de canó'
La llibreria Bernat Fenollar del bon amic Valentín, al barri de Russafa, ha acollit la presentació de la meua nova novel·la 'A boca de canó'. Amb aquest acte hem culminat un procés literari que va començar en setembre de 2012, quan vaig escriure les primeres línies del llibre al pis que tenia llogat a Almoradí, on la Conselleria em va enviar dos cursos. Durant aquell temps, mentre les meues filles es criaven sense pare i la meua dona vivia en primera persona el drama de l'ERO, primer, i,després, el tancament d'RTVV; jo, en la solitud de la Vega Baixa, escrivia una història protagonitzada per una jove futbolista anomenada Vera i el seu entrenador, Àngel. Uns mesos després d'acabar la versió definitiva, octubre de 2014, Josep Gregori, director de Bromera, em va telefonar per anunciar-me que l'editorial em publicaria la novel·la. Almenys tot el temps que havia estat sense la meua família tenia la seua recompensa.dilluns, 16 de novembre del 2015
L'amant nocturna
Odie
cada volta
que em visites de matinada
i m'embruixes
amb la mirada.
Odie
que m’esgarres la innocència,
que em despulles amb carícies,
i que ballem danses prohibides.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)