Ho confesse: de menut volia
ser futbolista. Sí, com quasi tots els xiquets. Ja ho sé, no sóc massa
original. Però m’agradava tant jugar al futbol que m’haguera encantat poder
haver-me dedicat professionalment. Jugava de porter i, humilment, pense que
malament del tot no ho feia. Era molt àgil, tenia bastants reflexos i no tenia
por de llançar-me als peus del davanter de torn que s’acostava corrent cap a la
porteria com un bou en zel. Només ma mare sap quants pantalons va haver de
sargir-me i quantes ulleres em van rebentar a base de balonades. Però no. No
vaig arribar a ser futbolista. Segurament em faltaven un quants centímetres
d’alçada. Amb els balons aeris, certament, era una calamitat. I, per damunt de
tot, no tenia gens de confiança en mi mateix i cada vegada que jugava un partit
oficial, em feia més i més xicotet i patia de mal de panxa i de cap, i em
costava respirar. La vida, però, em va espentar cap al periodisme, la docència
i l’escriptura. I per aquest motiu, fa uns anys se’n va passar pel cap escriure
una novel·la en la que un dels temes principals fóra el futbol. El resultat va
ser ‘A boca de canó’.
Arriba l'últim dia de l'any i toca, com ja ve sent tradició, compartir amb vosaltres les lectures d'enguany. Un any de lectures molt variades, com veureu:
La llibreria Bernat Fenollar del bon amic Valentín, al barri de Russafa, ha acollit la presentació de la meua nova novel·la 'A boca de canó'. Amb aquest acte hem culminat un procés literari que va començar en setembre de 2012, quan vaig escriure les primeres línies del llibre al pis que tenia llogat a Almoradí, on la Conselleria em va enviar dos cursos. Durant aquell temps, mentre les meues filles es criaven sense pare i la meua dona vivia en primera persona el drama de l'ERO, primer, i,després, el tancament d'RTVV; jo, en la solitud de la Vega Baixa, escrivia una història protagonitzada per una jove futbolista anomenada Vera i el seu entrenador, Àngel. Uns mesos després d'acabar la versió definitiva, octubre de 2014, Josep Gregori, director de Bromera, em va telefonar per anunciar-me que l'editorial em publicaria la novel·la. Almenys tot el temps que havia estat sense la meua família tenia la seua recompensa.
Odie 
Ja han germinat