'Abans de callar' d'Andreu Sevilla

Andreu Sevilla és un autor enemic de les presses i de la literatura entesa com a canapé per enganyar l’estómac. És el tot o el no-res. Obrer de pic i martell incansable i també orfebre de la paraula. Constructor de galeries secretes que només els iniciats poden recórrer. I escriptor generós per als que estan disposats a endinsar-se pels camins de la seua literatura. “Abans de callar” és la tercera incursió literària de Sevilla i, incomprensiblement, la tercera obra que ha hagut d’autoeditar-se. Segurament les característiques que adés hem citat com a positives, el món editorial valencià les ha d’entendre com a negatives. Tan trist és el nostre panorama literari que només poden publicar els autors de novel·les juvenils (la majoria amb el mercat garantit) o els autors ja consagrats? Imagine que la resposta no serà gens fàcil.

El bolígraf màgic

El bolígraf amb el qual he escrit aquest post és bastant normalet i, a banda de lletres i gargots, no em permet fer cap altra cosa extraordinària. Una llàstima, perquè si haguera tingut l’opció, m’hauria agradat comprar-me’n un màgic. Sí, un d’eixos que són capaços de convertir en realitat tot allò que escrivim. S’imaginen tot allò que podríem fer? Podríem, per exemple, crear un món millor i més just. Un lloc on els diccionaris no arreplegaren paraules com discriminació, fam o misèria. Un món on cada u poguera viure d’acord amb les seues creences, sense haver de preocupar-se de mirades reprovatòries o de dits sentenciadors. Un món on tots treballàrem en benefici de la Humanitat, per damunt d’interessos particulars o d’actituds egoistes. Un lloc on l’odi i la violència estigueren proscrits, i l’amor i l’empatia inspiraren les lleis i els decrets.

La reconstrucció de Gandònia

Quan els primers rajos del sol anunciaren que la nit moria, Ingrid, tremolosa, decidí abandonar la foscor. Estava exhausta després de set sols i de set llunes de combats. Tenia la boca seca. Quan havia sigut l’última vegada que s’havia banyat els llavis? Ahir? Despús-ahir? Ja ni se’n recordava. El seu aspecte era monstruós. Per sort no hi havia cap espill que poguera mostrar-li la classe de criatura en la qual s’havia convertit. No s’hi hauria reconegut. Fins i tot hauria tingut por d’aquella mirada deshumanitzada i d’aquell rostre cobert de sang i de nafres. Avançava amb un ritme descompassat perquè el peu esquerre havia oblidat caminar. Però Ingrid serrava les dents, amb ràbia, i engolia el dolor. El temps de les llàgrimes havia expirat.

Tirans, miserables, monstres...

Ens hem convertit en tirans. Sí, com ho lligen. Sona dur. Però, per desgràcia, no trobe una paraula més adequada per definir la mena de criatura que cada dia gasta el nostre nom i es vesteix amb una roba semblant a la nostra.  Som uns miserables amb la mirada estràbica, el cor congelat i les mans nugades. Uns éssers insensibles que vivim dins d’una bambolla que ens protegeix de l’autèntica realitat. La realitat dels taüts, dels dies sense pa, dels tsunamis que s’emporten els records i de terratrèmols que esclafen la dignitat. Tot ocorre allí. En les profunditats de la televisió. En la part més fosca de la pantalla del mòbil d’última generació que ens hem comprat perquè el que ens van regalar per Nadal ja no ens agrada. Allí. Fora. Ben lluny de la bambolla. O, de vegades, tan a prop que la bena que duem als ulls, no ens ho deixa veure.

Un paper vell escrit amb paraules misterioses

D’ací molts, però que molts anys, potser cent, tal vegada dos-cents, o millor, que cada u imagine la data que més s’estime, un xiquet, segurament trasbalsat pel verí de la curiositat, trobarà aquest text entre tones de papers inservibles, darrere d’un fals barandat en una biblioteca mig ensorrada d’una casa abandonada. Intentarà llegir-lo, però tot i que algunes paraules li resultaran familiars, no serà capaç de desxifrar-lo. Aleshores se li il·luminarà la ment i li’l portarà corrents al seu iaio, que serà ja major i estarà prenent el sol assegut en un banc de la plaça ( si és que en eixe temps encara queden bancs i places). Li preguntarà si, tal volta, aquest text pot estar escrit en aquella llengua estranya que el seu avi deia que antigament parlava la gent. El iaio riurà l’ocurrència del xiquet, li pessigarà la galta afectuosament i tractarà de fer-li entendre que el seu avi no tenia el cap massa ben afinat. I li assegurarà que, tret del iaio “que ja t’he dit que estava tocat del perol”, no havia sentit dir a ningú que allí s’haguera parlat mai una llengua diferent de la que estaven parlant en aquell moment. Llavors iaio i nét oblidaran el paper damunt del banc (o del lloc on estiguera assegut el iaio) i se n’aniran, més lent que ràpid, camí de casa per dinar.

La necessitat d'obrir un blog

La seua dona ja fa temps que està cansada que només li dirigisca la paraula per queixar-se d’açò o d’allò altre; per dir-li que li fa mal ací o allà o que si en el treball ‘ja veus tu’ o ‘no n’hi ha dret’. Ella ja no pot més, però com encara l’estima, l’ha animat a obrir un blog perquè hi aboque tota la merda que li remou els budells. I ell diu que sí, que, potser, té raó, que n’hauria d’obrir un; però que per açò o per allò altre o per déu sap què, no troba el moment. Ell és conscient que ha de canviar. Que tal vegada se’n queixa massa. Però és que fa una setmana que no deixa de ploure. Quan s’alça, quan torna de la faena, quan es gita... Aigua. Aigua. Aigua. I vent. I llamps. I roba estesa que no s’asseca. I quantes rentadores tenim pendents? I saps que el puto traster que s’ha tornat a inundar? I segur que les vacances de Pasqua també les tindrem passades per aigua. És que a València no sap ploure, diuen. Tot i que Vicente, el gallec, considera que ací vivim al paradís. Que a la seua terra sempre és així i que la gent, fins i tot, acaba amb l’humor rovellat. Què sabrà ell del paradís? Sí, tot és una merda. I la seua dona té raó. Si obrira eixe maleït blog, segur que després d’escriure tot el que se li passa pel cap i li lleva la son, es trobaria molt millor. Però, ¿com ha d’obrir un blog, si no sap ni escriure i cada vegada que seu davant de l’ordinador “Houston, tenim un problema”? 

La cova de les meravelles

Conten els més ancians que una vegada hi havia dos fades que vivien al bosc de Marvelic. A una li deien Romina i a l’altra, Sofia. Les dos eren molt boniques, molt intel·ligents i molt treballadores. Un bon dia, després d’estar tot el dia treballant, van descobrir l’entrada d’una cova. Com els donava por, decidiren anar-se’n. Però en eixe moment, va aparéixer un geni:

–Bona vesprada, fades, sóc el guardià de la Cova de les Meravelles. Si entreu i aconseguiu arribar al final, tots els vostres somnis es faran realitat. Ara que, heu d’anar amb compte, perquè és una cova molt profunda i molt fosca i està plena de rates penades, de panderoles i d’altres bitxos encara més fastigosos. Què em digueu? Vos atreviu a entrar?