La necessitat d'obrir un blog

La seua dona ja fa temps que està cansada que només li dirigisca la paraula per queixar-se d’açò o d’allò altre; per dir-li que li fa mal ací o allà o que si en el treball ‘ja veus tu’ o ‘no n’hi ha dret’. Ella ja no pot més, però com encara l’estima, l’ha animat a obrir un blog perquè hi aboque tota la merda que li remou els budells. I ell diu que sí, que, potser, té raó, que n’hauria d’obrir un; però que per açò o per allò altre o per déu sap què, no troba el moment. Ell és conscient que ha de canviar. Que tal vegada se’n queixa massa. Però és que fa una setmana que no deixa de ploure. Quan s’alça, quan torna de la faena, quan es gita... Aigua. Aigua. Aigua. I vent. I llamps. I roba estesa que no s’asseca. I quantes rentadores tenim pendents? I saps que el puto traster que s’ha tornat a inundar? I segur que les vacances de Pasqua també les tindrem passades per aigua. És que a València no sap ploure, diuen. Tot i que Vicente, el gallec, considera que ací vivim al paradís. Que a la seua terra sempre és així i que la gent, fins i tot, acaba amb l’humor rovellat. Què sabrà ell del paradís? Sí, tot és una merda. I la seua dona té raó. Si obrira eixe maleït blog, segur que després d’escriure tot el que se li passa pel cap i li lleva la son, es trobaria molt millor. Però, ¿com ha d’obrir un blog, si no sap ni escriure i cada vegada que seu davant de l’ordinador “Houston, tenim un problema”? 

La cova de les meravelles

Conten els més ancians que una vegada hi havia dos fades que vivien al bosc de Marvelic. A una li deien Romina i a l’altra, Sofia. Les dos eren molt boniques, molt intel·ligents i molt treballadores. Un bon dia, després d’estar tot el dia treballant, van descobrir l’entrada d’una cova. Com els donava por, decidiren anar-se’n. Però en eixe moment, va aparéixer un geni:

–Bona vesprada, fades, sóc el guardià de la Cova de les Meravelles. Si entreu i aconseguiu arribar al final, tots els vostres somnis es faran realitat. Ara que, heu d’anar amb compte, perquè és una cova molt profunda i molt fosca i està plena de rates penades, de panderoles i d’altres bitxos encara més fastigosos. Què em digueu? Vos atreviu a entrar?

Pares irresponsables

                Hi ha dos tipus de pares: els bons i els que més valdria que hagueren pres alguna decisió dràstica abans d’escampar la llavoreta. Els primers ens ensenyen quins són els camins bons i quins hauríem d’evitar. Però sense intentar manipular-nos ni tractar de viure per nosaltres. Aquest tipus de pares saben, per damunt de tot, que hem de tindre la llibertat per poder equivocar-nos, ja que en el camí cap a la felicitat i l’èxit ens hem de caure i ens hem d’alçar multitud d’ocasions. No hi ha un altre secret per a aprendre. Ara, com hem dit, també hi ha pares dolents o molt dolents; la influència dels quals és nefasta en el procés de creació de la personalitat. Hi ha progenitors que paguen les seues pròpies frustracions amb els fills. Uns altres veuen la descendència com una càrrega que els impedeix desenvolupar tot el seu potencial individual. I, fins i tot, també hi ha qui s’avergonyeix dels fills i no els troba dignes de dur el seu cognom. Pares així tenen bona culpa d’alguns dels problemes que afecten la nostra societat: estrés, ansietat, baixa autoestima, insatisfacció perpètua... Quantes criatures viuen turmentades perquè els seus pares no els han estimat? Podríem escriure una llista exageradament llarga; però, per no avorrir-los en excés, ho deixarem només en una: el mal anomenat “monstre” de Frankenstein.

Perdó

Perdó.

Perdó per embrutar-te

de sang

les botes.

Perdó.

Perdó per no permetre que

les teues mans

m’ofeguen.

Perdó.

Perdó per tacar-te

els taulells
amb els genolls.

L'alacrà negre

Quan s’ha encés el cigarret ha tornat a preguntar-se qui li mana invocar l’alacrà negre, si, en realitat, no li agrada gens fumar. Bé, exactament, no és així. Ell és, com dirien els experts, un fumador social. Una d’eixes persones que mai es compraria un paquet de tabac, però que, de tant en tant, li agrada compartir conversa i gintònic amb les espirals capricioses que dibuixa el fum d’un cigarret. Un a les mil. Dos o tres, a tot estirar. Però sempre en companyia. Mai ha sentit la necessitat de compartir confidències amb el tabac a soles. Per això ara no pot evitar sentir-se com un idiota. Per què s’ha encés eixe cigarret? A més és una nit freda. Atípica per a l’hivern de màniga curta i passejos a la vora de la mar amb les sabates a la mà d’aquest any. Però bé, ja està encés. Ja s’escapa el fum cap a les estreles i ell s’ha emportat el cigarret a la boca i ha aspirat fort. No ha fet bona cara. Ha sigut una xamada amarga i intensa.

Microeconomia

EleBé assaja un somriure davant l’espill. Hui serà el seu dia. Hui sí. Hi ha que veure els miracles que fa el maquillatge del Mercadona. Per no parlar de la superplanxaprofessional que es va comprar de segona mà en un portal d’intercanvis. Si pareix una artista! Hui no li diran que no. Hui tocarà a l’INEM, o com botons es diga ara, perquè la desapunten. L’oferta demanava una periodista amb experiència, capacitat organitzativa, formació en màrqueting digital i anglés alt. “Dis-me, espillet màgic, hi ha alguna periodista més experta i més formada que jo?”L’espill, l’espillet màgic, hipnotitzat amb la imatge enlluernadora d’EleBé, és incapaç de contradir-la. A més, no té notícia que Blancaneus haja aplicat a la mateixa oferta laboral.

                EleBé s’ha pintat els llavis amb un color burdeus que fa joc amb el vestit que s’ha posat. El vestit de les entrevistes. El que la va dur fins el final en aquells processos selectius en els quals, per ben poc, no la van triar. Medalla de plata i medalla de bronze. Per desgràcia en aquestes competicions només compta l’or. Amb la plata i el bronze, ni tan sols, es pot reconstruir l’autoestima. Però EleBé intueix que hui serà diferent. Hui li penjaran la medalla d’or i demostrarà a tot el món que no s’equivoca per continuar buscant faena de periodista. Se n’adonaran que a València encara es pot treballar en el món de la comunicació. Treballar i guanyar-se la vida, és clar. Perquè si ella volguera podria col·laborar en la ràdio del seu poble o en la revista de la seua amiga EmeCé. Gratis, sense problemes. Però Banquer, de moment, s’estima més els bitllets de veritat que no els del Monopoly. Per això ella necessita un treball de veritat. Un treball com el que ofereix eixe corporació d’estètica.

'En línia' amb Jaume Monzó

Hi ha vegades que les expectatives, especialment si són molt altes, fan que ens emporten alguna que altra decepció. Això ocorre quan visites alguna ciutat on mai havies estat, quan et presenten a alguna persona que admiraves, quan tastes un plat en el restaurant de moda o també quan lliges un llibre del que tothom ha parlat bé. Per sort, tot i les altes expectatives que tenia dipositades en la novel·la de Jaume Monzó, he de confessar que ‘En línia’ m'ha encantat.