A
les 6:52
el
cel estava negre.
Com
tots els gats
en
la penombra.
dilluns, 14 d’octubre del 2019
dimecres, 31 de juliol del 2019
Plou
El vent escampa perfums de tarongers humits,
que alliberen matins de tronades,
cassoles d’arròs caldós,
i vesprades de ciris, set i mitja i bingo.
Pròleg de xonetes, moros i avellanencs
i qui sap si d’esclata-sangs i morenes.
Empremtes d’un temps analògic,
viscut en un paradís perdut.
dijous, 20 de juny del 2019
Inseguretats...
Les inseguretats
són unes boles de ferro que duem nugades als turmells. Unes cadenes rovellades
que ens ofeguen. La metzina que ens contamina l’alegria de viure. Les tisores
amb què ens tallem les ales. Són vidres que decidim xafar. Sal que escampem
sobre el xocolate. Són els esbarzers de la vora del camí. La nit òrfena de lluna.
El cel gris. El rellotge sense arena. El tren que passa. La vida que et
conten...
dissabte, 25 de maig del 2019
La màgia de la iaia
La
iaia Pepica s’alçava cada matí poc després que l’únic gall que quedava al poble
es llevara les lleganyes. Potser no havia passat bona nit. Li costava conciliar
el son. Ella, en comptes de comptar borreguets, s’estimava més endormiscar-se
al caliu de les notícies de la ràdio. Cada nit l’acompanyava un vell transistor
en què, com ja no s’hi veia bé, Carlos o jo havíem de sintonitzar-li Radio Nacional Todo Noticias. Un transistor
que ressonava en el silenci del carrer i s’escolava entre les parets de les
cases veïnes perquè feia un pocs anys més que les orelles havien deixat
d’enregistrar-li la majoria dels sons elementals de la vida.
No
era estrany, de fet ocorria sovint, que deixara el llit abans del quicquiriquic
del gall. El mal d’esquena la mortificava i asseguda a la cadireta de la cuina
el suportava millor. Solia desdejunar-se unes sopes de pa en un succedani de
café amb llet que preparava amb malta d’ordi i llet d’ametla. Això a primera
hora, perquè a mitjan matí, quan el meu germà i jo baixàvem a desdejunar encara
amb els llençols marcats a la cara, es feia un llesqueta de pa amb pernil,
sobrassada o peça negra.
dilluns, 14 de gener del 2019
L'home de la plaça del Carme
A la plaça del Carme hi ha un home que, amb la
mirada, sosté la façana del convent perquè no caiga. Carrega una motxilla,
reblida de dilluns negres, que li recargola l’ànima. Pols en les sabates, neu
en els cabells i corcons en les butxaques. La gent el mira però no el veu. El vent
l’espenta però no se l’emporta. Els gossos l’oloren i passen de llarg. `Que no us enganyen..."
Que
no
us enganyen
aquells
que sembren
les
ànimes d’argelagues.
Que
no
us confonguen
aquells
que trepitgen
les
roselles del bancal
Ni
tampoc
aquells
altres
que
reparteixen etiquetes
o
que assenyalen amb el dit.
dilluns, 5 de juny del 2017
La dama de negre
La dama de negre,
maleïda siga,
ha tornat de l’infern.
Ningú no la volia
acollir
i, per això, ha tocat
a ma casa.
Corbs i voltors,
plomes negres i
rialles malignes,
l’acompanyaven.
El dia s’ha
esvaït
sota un mant de
núvols.
Les campanes s’han
quedat afòniques.
Un violinista ha
desempolsegat les partitures del rèquiem.
I la maleïda
senyora,
amb la mà ossuda,
ha assenyalat la
flor més bonica del jardí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)